A Menorca tot ho hem aclarit i ho continuam aclarint amb pedres. Un arbre no dona fruita? Una pedra entre els monyons de la soca, i solucionat. Hi ha moltes pedres que dificulten sembrar i, sobretot, llaurar? Amuntegades fins a formar una alterosa clapera. El vent de tramuntana duu sal amb el seu alè septentrional? Un laberint de parets de pedra seca que n’aturen el seu avanç. Protegir el bestiar de la intempèrie? Alçam una barraca o un pont de bens a l’interior de les quals, o del qual, es puguin refugiar. Ens ataquen pirates o ens volen envair o saquejar els romans? Els foragitam amb una pluja de pedres llançades amb les nostres fones amb les quals ens fam ser destres i entrenats des d’infants. Es desprèn un llum d’un pont oxidat que deixa el focus pengim-penjam damunt el riu i un perillós forat per als vianants? Hi posam una pedra damunt i tot arreglat fins que el venguin a arreglar. Així som els menorquins i no ens ha anat gaire malament encara que tal vegada ens hem passat de volada. Tenim un pont que uneix un antic illot amb l’illa major dins el terme de Ciutadella. A qui pertany el pont que penja damunt l’entrada del riu que un dia va veure desviada el seu curs natural perquè no malmetés la platja de Cala Galdana? A la Direcció General de la Costa i la Mar, conegut vulgarment com a Costes, i depenent, per tant, al govern espanyol? Al Govern Balear? Al Consell Insular? O a l’Ajuntament de Ciutadella? M’encanten els plecs, les fronteres. Allà on comença una cosa i n’acaba una altra. És en aquests plecs, en aquestes escletxes on s’obre un món nou que substitueix el món antic i vell. I és en aquests indrets on succeeixen coses interessants. Com ara, la pedra. És una pedra de marès envermellit que devia haver estat recollida de l’entorn. Es meu ca petit la compixava cada vegada que travessàvem el pont rovellat, amb uns tristos cadenats menjats, corcats, pel salpluig, i resultava impactant quan des de la distància es podia contemplar el focus caigut i que penjava del sostre de fusta com si fos la pota d’una llagosta o d’una aranya. Durant un mes va romandre així. La pedra damunt el forat del pont rovellat i el focus penjant damunt les aigües de la vorera est del riu. Fins que un dia la pedra va desaparèixer i va ser substituïda per una placa metàl·lica i el focus va ser retornat al seu lloc original. Gestos com aquest t’indueixen a l’esperança però a la vegada et fan exclamar, sobretot després de comprovar com encara no s’han iniciat les obres de restauració del passeig marítim de la platja: quin xando! O et fa recordar l’expressió popular que afirma que un porc amitges mai és gras. És el mal de Cala Galdana i de Menorca en general. Massa administracions, massa agents implicats, massa burocràcia. El temor, convertit en comentari general, és si les obres de restauració estaran acabades abans que comenci la temporada. Jo crec que sí perquè s’hi juguen, ens hi jugam, molt.
Però la paraula que encapçala aquest escrit. Xando. La coneixeu? No surt enlloc, ni al Diccionari Català Valencià Balear. Però és una paraula viva. Jo mateix vaig pronunciar-la l’altre dia quan pujava el forn de calç derruït de l’esplanada de Cala Mitjana. Existeix chando en castellà però amb el significat de mugroso, andrajoso, sucio. Origen? Un castellanisme? El significat menorquí ens remet a problema, conflicte, desori, desordre, confusió, embull. Quin xando que tenim! I mai millor dit.
