La Urbs és una ciutat segrestada per clans. Hi regna una pau tensa o una sort de guerra freda fins que s’estén un rumor: arribarà al Port un buc carregat amb una substància molt valuosa, que ningú coneix. Aleshores tot esclata.
He començat la ressenya pel resum argumental, urgia situar-vos. Necròpolis, de Damià del Clot, és una veritable torrentada de conxorxes criminals, assassinats, corrupció, interessos econòmics, venjances, conspiracions polítiques, herències del passat, lluites pel poder…
No us vull espantar. Tota aquesta allau està mil·limètricament travada, el teixit de la trama té un ordit absolutament perfecte. És una novel·la negra, òbviament, on no hi manquen els trets essencials del gènere: crim, intriga, crítica.
Tanmateix, per si amb el que us acab d’explicar no n’hi hagués a bastament, l’autor ens situa en una societat distòpica. La Urbs i el Port, la Selva, la Muntanya i el Regne; càrtels de la droga, la Yakuza, bandes d’infants ensinistrats… en una terra innominada de Llatinoamèrica, a la costa del Pacífic.
Permeteu-me un parèntesi. És una distopia, ben cert. Però, una distopia on hi reconeixem inquietants paral·lelismes amb el que, ara mateix, ens ha pertocat viure. Molt inquietants. Fixau-vos-hi, a tall d’exemple:
“De vegades la tirania és dels jutges, que ningú els ha escollit per governar, però no deixen passar l’oportunitat de fer-ho.”
Així, us puc assegurar que, per allò que conec de la seva obra assagística, Damià del Clot té més que estudiats els tripijocs del deep state.
Però deixem estar ja les possibles interpretacions que se’n poden fer de les similituds amb l’actualitat. Centrem-nos, altre cop, en la novel·la.
És obligat, llavors, que us comenti que poques vegades he llegit una narració amb tanta força. Pel llenguatge, per l’acció, per l’estructura i també pels sorprenents girs argumentals. Sortosament, del Clot no té contemplacions ni manies. Ens posa davant els ulls les coses com són, el crim no és amable. Així ens immergim en barriades de malson, contemplam tortures, assistim a manifestacions racistes i a reunions neonazis, veiem l’odi degotar de les xarxes socials que “… actuen com un nutrient. Alimenten. O pitjor: engreixen. I allò que més enceben és la remor (…) A la Urbs hi ha molts rumors que generen remor.”
Abans us parlava de semblances inquietants. Si més no, allò que us puc assegurar que, al llarg de la lectura, he tingut tot el temps l’anguniosa sensació que Necròpolis, amb un traçat més o menys gruixut, ens dibuixava el futur. Mestria, li diuen. I encreuem els dits.
Però, bé, fins ara no us he parlat dels personatges, potser perquè és una novel·la coral on cada un d’ells aporta una visió i una intenció al conjunt. I malgrat que l’acció trepidant podria desdibuixar-los, no és per res així. Hi trobem, naturalment, secrets i boires pròpies de les organitzacions criminals, però, més enllà d’això, els personatges són estranyament versemblants: la Bambina, Yolanda Ming, el Capità, Sony Lao, el Gordo Sol, el Samurai, l’Home de la Muntanya…
De fet, Necròpolis, és una novel·la que pot ser qualificada d’èpica. No en tinc cap dubte. La crònica d’una gran i sagnant batalla. Una mena d’Ilíada sinistra on exèrcits de sicaris s’enfronten sobre el tauler per aconseguir-ne el control. Us he de confessar que m’ha deixat tan bocabadat com somogut.
No vull acabar la ressenya sense fer-vos un comentari sobre el desenllaç. Naturalment, no desvelaré res, però no me’n puc estar de dir-vos que és absolutament trencador i impactant. No crec que pugui oblidar-lo. Ni que vulgui fer-ho.
En conclusió, cal llegir Necròpolis. Pel plaer d’una bona lectura, pel mirall on ens podem veure.
