Margarita Huguet guanya un Goya per ‘La sociedad de la nieve’ “És el projecte més important que he fet. El repte més complicat que he tingut mai i amb el que més he aprés”

Foto: David Arquimbau Sintes.

Miriam Triay / Ciutadella – Margarita Huguet Fuguet (Maó, 1980), va marxar de casa seva fa més de vint anys, amb la clara idea que la seva vocació es trobava en el cinema. Navegant, des de llavors, per diferents projectes cinematogràfics, enguany -el passat 10 de febrer-, ha rebut un dels reconeixements més transcendentals: un Goya a la Millor Directora de Producció per la pel·lícula La sociedad de la nieve (2023).

L’ORIGEN DE LA CINEASTA
Amb tan sols 20 anys, Huguet va partir a Barcelona, a estudiar un Grau Superior en Televisió, Ràdio i Espectacles. Tenint sempre ben present que el seu recorregut professional havia de ser cap al cinema. “Amb el grau que vaig estudiar, les portes se m’obrien més cap a la televisió. Però jo volia dedicar-me al cinema i, per açò, a l’hora d’escollir les pràctiques, vaig mirar de fer-les a una productora de cine”.

Posant un primer peu dins el sector, i començant a aprendre les particularitats d’aquest, Huguet es va anar obrint camí. “Vaig començar fent projectes petits, fins que vaig tenir l’oportunitat de participar en pel·lícules com El orfanato, Lo imposible o Un monstruo viene a verme, totes tres d’en J. A. Bayona”. Després de dues dècades dintre del sector, ha fet des d’axuliar, ajudant, cap de localitzacions, cap de producció, directora de producció…

Foto: David Arquimbau Sintes.

UNS RATOLINS DE NEU
El darrer projecte en què ha participat és La Sociedad de la nieve, també de Bayona, com a directora de producció. Un film que, el passat dissabte, va aconseguir 12 premis als Goya 2024. Entre aquests, un de concret, destinat a la direcció de producció.

“Estic molt contenta d’aquest guardó, sobretot, perquè directora de producció és una categoria que en altres premis no existeix, només en els Goya i els Gaudí. I estic molt emocionada perquè va ser un repte professional molt gran per jo, per tots nosaltres. Sense el meu equip, els ratolins de neu, res hauria estat possible”. D’aquest film, llavors, destaca el treball en equip i la bona coordinació i sintonia. “Per açò el discurs de la gala va estar enterament dedicat a ells i als que sempre m’acompanyen, de família i amics. Guanyar un Goya és molt emocionant, però encara ho és més veure com la gent que t’envolta n’està orgullosa.

Un projecte que, a més, ha rebut altres reconeixements i nominacions, com als Óscar, que encara estan pendents. Que suposen “el tancament del cicle iniciat fa tres anys amb aquest film. Un de molt gratificant”.

Foto: Quim Vives.

EN UNA SOCIETAT DE NEU
Si ens remuntam a l’inici de tota aquesta aventura, va ser el 2018 quan Bayona va decidir que volia fer un film destinat a aquesta tragèdia. Per açò, i recuperant el seu equip de professionals espanyols -després d’haver fet dues produccions amb Hollywood-, va viatjar fins a Montevideo per fer entrevistes a tots els supervivents. En aquell moment es va sembrar la llavor del que seria, anys més tard, el film guanyador de 12 premis Goya. Però no va ser fins al 2020 que, amb l’interès de Netflix per al projecte, es va engegar de forma definitiva.

Tres anys de treball, llavors, que han culminat amb La sociedad de la nieve. Una pel·lícula que, només pel que conta, ja es presentava complicada. El paper d’Huguet, en aquest sentit, va ser clau per solventar els problemes que poguessin sorgir. “Quan ets directora de producció et transformes, durant el rodatge, en la persona de referència de l’equip, i en la que soluciona els inconvenients que puguin aparèixer”. Així, el projecte que s’ha convertit en el repte més crucial de la seva trajectòria, va suposar un camí ple de superació i satisfacció.

“Ha sigut una pel·lícula molt complicada en molts aspectes. Per açò el resultat ha estat tan gratificant. Començant per tenir a tants actors de fora vivint a Espanya per un cert temps, que, a més, havien de fer una dieta específica per estar magres. Seguint amb les complicades localitzacions, com Sierra Nevada, amb neu, i a 3.000 metres d’altura. Tot l’equip va haver de fer esforços extra. Va ser un experiment i un repte costós i curiós, perquè teníem a tothom al límit”.

Entre les localitzacions també trobam Montevideo, on van filmar la part final, i on van haver d’esperar sis setmanes perquè els actors engreixessin novament i gravar l’inici. O el Valle de las lágrimas, protagonista dels fets reals, i on van filmar diferents fons perquè s’integressin després a tot el que s’havia gravat a Sierra Nevada. A més d’escenes concretes en les quals alpinistes professionals feien de dobles, perquè “és un lloc massa perillós on no qualsevol hi pot accedir”. Llavors, gravaren en molts espais diferents, incloent-hi també platós, cadascun amb les seves complicacions.

Foto: Quim Vives.

L’EXPERIÈNCIA REAL
Un film on, en tot moment, s’ha tingut al centre la situació real. I, per tant, on els supervivents han participat, aportant el seu cabdal granet d’arena, perquè tot funcionés com havia.

Açò es veu en els esforços de tot l’equip per aconseguir que l’ambient, la trama i tot el que envoltava el film fos el més creïble possible. “En Bayona tenia molt clar que aquesta pel·lícula havia de ser fidedigne, que cada fase del procés havia de tenir una part integradora. No volia que es notés res digital ni fals. I amb el resultat creim que açò s’ha aconseguit”.

Bayona entenia, igual que el seu equip, que al darrere hi havia moltes persones, amb històries i tragèdies compartides, amb un mateix moment clau a la seva vida que ho canvià tot. El 1972 un avió de la Força Aèrea Uruguaia es va estrellar als Andes. En aquest viatjaven 45 persones. Durant l’impacte que suposà l’accident, d’aquests 45 en moriren 13. I més tard, a causa del fred, de l’altura -gairebé 4.000 metres-, de les ferides… de la situació en si, en moriren 16 més. Deixant a un reduït grup de 16 com a únics supervivents. Persones que, fins 72 dies després de l’accident, no van ser rescatats, i per la qual cosa es van acabar veient obligats a formar una societat diferent i aïllada del món, la societat de la neu.

És important que els supervivents encara vius contin la seva experiència, abans de fer-se un film d’aquesta envergadura. Per açò el llibre publicat el 2008 per Pablo Vierci, i amb el mateix nom, és un cabdal punt de partida. I ha sigut clau, també, la labor i sensibilitat d’en Bayona i el seu equip, a l’hora d’executar la pel·lícula. De moment, ‘La sociedad de la nieve’ és a Netflix perquè la visioni qui vulgui. Amb la professionalitat d’una menorquina al darrere.

Foto: Ernest Gual.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.