Us he de confessar que vaig comprar el llibre, que avui us comentaré, amb un cert recel. Sota el títol, a la coberta, s’hi pot llegir: Novel·la sobre Hanna Arendt i Martin Heidegger. D’entrada vaig pensar que em toparia amb un relat banal de tall romàntic, o bé un avorrit i abstrús compendi de cites filosòfiques.
Ni una cosa ni l’altra. Per sort, vaig recordar que Miquel Esteve, l’autor, ja havia escrit amb èxit sobre un episodi de la vida de Rimbaud i, per tant, vaig decidir capbussar-m’hi. Llavors, us puc dir que Amor sense món és, sense exagerar, una bona, molt bona novel·la.
De fet, és un fascinant recorregut per la vida dels dos pensadors, d’ençà que el 1925, quan Arendt de desset anys i Heidegger -professor seu i casat- de trenta-cinc, començaren una relació amorosa i intel•lectual que els durà fins a la mort.
Ni per un segon la novel•la cau en la morbositat, ni tampoc en la pendanteria. Ans al contrari, Esteve ens introdueix, amb absoluta naturalitat i fluïdesa, tant en les diferents etapes de la relació com en els respectius pensaments filosòfics. I, creu-me, estic convençut que no deu haver estat gens fàcil. Al cap i a la fi, tenim al davant una obra de ficció per molt que estigui basada en la realitat. Que l’interès i l’emoció es mantinguin, de principi a final, i alhora la narració estigui escrita des del respecte i la fidelitat als fets biogràfics, sense cap mena de dubte ha d’haver estat una tasca titànica amb un resultat, això també, excepcional.
A més, per les pàgines hi trobem altres filòsofs i escriptors ben coneguts que ens aporten una visió més àmplia dels lligams que varen unir, durant dècades, els protagonistes. De Karl Jaspers a Mary McCarthy…
I, òbviament, l’entorn polític d’aquells anys és indefugible. Des de l’ascens del nazisme a l’assassinat de Kennedy, de la guerra del Yom Kippur a la del Vietnam, la història és el marc on es mouen -i al que responen- els personatges. En especial Hanna Arendt, que no s’allunya del món, sinó que en fa substrat i aliment de la seva obra.
Si més no, una pregunta esmolada és present, més aviat subjacent, al llarg de tota la novel•la. Com va ser possible aquesta relació entre Heidegger, que donà suport actiu i públic al nazisme, i Arendt, jueva, que defensà aferrissadament la llibertat contra qualsevol mena de totalitarisme?
L’autor, i això és un gran encert en el meu modest parer, no pretén establir cap mena de tesi explicativa al respecte, ens permet als lectors que n’extraguem les nostres pròpies conclusions. Així, ens podem endinsar en les personalitats dels protagonistes i, sobretot, en el seu pensament.
“La història entre tots dos, la Hanna i el Martin, posa de manifest el que és més una evidència històrica antropològica: la complexitat de la nostra espècie, la natura polièdrica de la personalitat humana.”
He llegit algunes obres d’Arendt; no he llegit res de Heidegger ni crec que ho faci, a part que dubt molt que pogués entendre’l, la seva trajectòria en continua causant un cert fàstic. Però, així i tot, malgrat el desequilibri en la meva percepció d’una i altre, he gaudit moltíssim de la novel•la. Amb un llenguatge acuradíssim i amb una estructura gens lineal que ens porta amunt i avall al llarg del temps, Amor sense món no et deixa indiferent. T’inquieta, et desassossega i, alhora, et força a pensar. Dubt que hi hagi millor recomanació per a una novel•la.
“Estima i fes el que vulguis. Aquesta frase del d’Hipona disfressa un egoisme trampós (…) Des de la talaia de l’amor, fes el que et roti, perquè se suposa que si estimes no faràs res de dolent. Tot plegat, trampes al solitari. Paraules.”
