Amb el sorgiment de les ciutats medievals a finals del segle XI i principi del segle següent, a l’Occident Europeu es produïren uns moviments ideològics – religiosos que contrastaven amb els models catòlics tradicionals, que qüestionaven la vida opulenta i relaxada que practicaven determinades Ordes religioses i molts individus de les altes jerarquies eclesiàstiques (principalment bisbes i cardenals).
L’Església s’havia enriquit gràcies a les constants donacions fetes pels reis, prínceps i nobles; unes riqueses que molts utilitzaven per ús personal, el que els allunyava de la pobresa evangèlica primitiva, i els equiparava als nobles i burgesos, amants del luxe i de l’ostentació mundana.
El sorgiment de col.lectius espirituals, amants d’anteposar la salvació de l’ànima abans que viure una existència de luxe i de comoditats materials, era un sentiment nou a Occident.
Les arrels d’aquesta ideologia religiosa era originària d’Orient, sorgida en terres bizantines i perses en els segle VII, quan els emperadors de Bizanci perseguiren uns pobles, d’origen persa – iraní, addictes a les doctrines de Zoroastre (fundador de la teoria dualista del Bé i del Mal), que foren deportats en massa a les regions Balcàniques, on les seves creences es transformaren amb el bogomilites, els quals influenciaren altres pobles del nord d’Itàlia (patarins) que amb noves idees entraren a Bèlgica i la regió de Flandes (begards i beguines) i a França (càtars, valdenses de Pere Valdo, els pobres de Lion …).
Anys després, ja en el segle XIII, aquest ideal de pobresa seria assumit per Sant Francesc d’Asis i Santa Clara (Itàlia), originant-se les Ordes franciscanes (franciscans i clarisses), però aquestes autoritzades pel Papa.
Com a ideologia comuna totes aquestes associacions eren anti-sistema. Contraries als estrictes dictats d’una Església amant del luxe material i contraria a una pobresa evangèlica. Rebutjaven l’autoria dels Sagraments, i no acceptaven l‘autoritat dels ministres eclesiàstics. Convivien en petites comunitats, regides per un “pastor” elegit entre ells mateixos i feien vida comunitaria.
De tots aquests moviments, el més conegut foren els càtars, el quals, ubicats principalment en el sud de França i defensats per una majoria de nobles i petits burgesos, foren massacrats l’any 1244 per les tropes papals, comandades per Simon de Montfort, al castell de Montsegur (Sud de França).
Beguines: Sembla ser que el moviment de pobresa evangèlica iniciat a Flandes va ser promogut per Lambert de Berg el qual va donar nom al moviment, encara que hi ha altres que creuen que el nom de beguines deriva del vestit de color beix que portaven. Encara que hi hagué una versió masculina, les beguines foren major en nombre i el seu moviment es centrava principalment a les grans ciutats on desenvoluparen una gran labor assistencial, humanitària i pedagògica.
Visitar els actuals beguinatges de Gant, Amvers, Bruges i d’altres ciutats flamenques, un encara pot sentir i percebre una pau i una tranquil·litat que en cap altre lloc d’Europa es respira. Aquell pati, arborat i verd, envoltat per aquelles altes cases blanques, amb teulades punxegudes, cobertes de pissarra, i aquell estanc d’aigua clara i neta, on neden alguns ànecs és una estampa idíl·lica que no s’oblida.
Les beguines solien ser grups de dones que vivien de forma comunitària, recollides en cases domèstiques, dedicades a cuidar malalts, assistir a dones viudes i famílies pobres nombroses; altres beguines treballaven per donar part del seu sou a gent necessitada; en ésser persones instruïdes, es dedicaven a l’ensenyança de filletes que no tenien mitjans, o a aquells fillets que tenint possibilitats però no podien assistir a les escoles urbanes, de les quals rebien una petita gratificació dels seus pares. Es podria dir que suplien, a dures penes, la tasca assistencial i pedagògica que els organismes municipals, religiosos i reials no assolien.
Les comunitats de beguines no estaven subjectes a l’autoritat de cap religiós. Per tant no acceptaven ni l’autoritat dels bisbes, canonges o preveres de les parròquies on exercien les seves activitats. Dita exclusió les feia contràries a l’ordre establert, raó per la qual rebien dures crítiques de part d’alguns eclesiàstic. Se les acusà de manca de devoció, d’ensenyar i impartir idees equivocades i fins hi tot de practicar la prostitució.
Alhora d’acudir al mercat, compraven els productes més barats i de menor qualitat. Unes vegades per manca de recursos i altres per “mortificar el nostre cors”. Una venedora del mercat de Ciutat de Mallorca, ubicat a la plaça de les Cols (actual Santa Eulàlia), va manifestar al mostassaf (oficial municipal) que els trossos de formatge durs, secs i florits solien ser adquirits per les beguines.
Es podria dir que les beguines fou un moviment femení que intentava per primera vegada en la Història escapar del control masculí, exercit per les autoritats religioses i civils. Però degut a aquesta pretensió de llibertat i d’autogovern, els homes de l’època llançaven dures crítiques contra elles, ja que no tenien la sensibilitat del home actual. La majoria creien que la dona, sense una direcció no era capaç de desenvolupar-se adequadament. No tenien la instrucció suficient per dur un camí recte, i podrien caure en vertaders errors, de nefastes conseqüències per la societat; per aquestes raons havien d’estar supeditades a l’autoritat d’un home.
Degut a aquesta ànsia de llibertat, per enveja i altres motivacions misògines, les beguines foren calumniades i perseguides. Acusades de practicar la bruixeria i de ser heretges, moltes foren detingudes i condemnades a morir a la foganya per les autoritats religioses i civils.
Voler jutjar l’actitud equivocada dels homes del segles XV –XVIII amb els criteris actuals no deixa de ser un absurd, semblant a aquells que amb un pal, per gruixut que sigui, volen castigar l’aigua.
