M’agrada fer llistes. Les llistes posen ordre, ordenen el pensament i donen un moment de repòs, de tranquil·litat que posa distància momentània en l’esdevenir trepidant i inevitable de la vida quotidiana. Llistes dels millors llibres, dels millors jugadors de futbol, dels indrets on has anat o et queden per anar, de les millors pel·lícules. No m’agraden les llistes maximalistes com, per exemple, els millors o les millors de la història. M’agrada dur-ho al terreny del gust íntim, personal. Des de sempre aquestes llistes absolutes m’han fet demanar -els millors llibres de la història, les millors pel·lícules de l’any, les millors obres d’art de tots els temps…- si els autors que les han perpetrat han llegit tots els llibres que s’han publicat al llarg de la història o, encara més senzill però també inversemblant, si han vist totes les pel·lícules de l’any o s’han llegit tots els llibres que s’han publicat al llarg d’una temporada encara que sigui en una literatura petita i acotada com és ara la catalana. La conclusió és que, per molt expert que en sigui l’autor, l’únic àmbit en el qual és creïble és en el del gust. Aquestes llistes sí que m’agraden perquè donen informació sobre l’autor, dibuixen el personatge. Els nostres coneixements són limitats i qüestionables. En canvi, el nostre gust personal i els esdeveniments que ens han fet així com som són inqüestionables. Totes aquestes pensades em van venir mentre, fent zàping, em vaig trobar amb les imatges de la pel·lícula Capitans intrèpids (1937) de Victor Fleming que està basada en la novel·la amb el mateix nom de Rudyard Kipling. I aquí hi ha l’element distorsionador: em vaig posar a plorar! Jo, que no som una persona romàntica però sí sentimental, no vaig poder reprimir -ni vaig voler- les llàgrimes i em vaig deixar endur per les ones del relat que parteix de la caiguda d’un al·lot arrogant i mal educat des de la borda d’un transatlàntic propietat del seu pare absent i que és rescatat per en Manuel (Spencer Tracy, que va aconseguir l’Oscar al millor actor protagonista), un pescador portuguès enrolat en un veler que es dedica a fer la llarga temporada de la pesca del bacallà a les aigües fredes del Gran Nord, a l’Atlàntic. Obligat a adaptar-se a la força a la vida dura del veler de pesca i als seus rudes tripulants, Harvey Cheyne (Freddie Bartholomew) sofrirà una beneficiosa transformació que l’endurirà per a la resta de la seva vida, el farà madurar i influirà positivament en la relació amb son pare. Idò, si m’obliguessin a fer una llista de les millors pel·lícules de la història jo posaria en primer o en segon lloc Capitans intrèpids de Victor Fleming. És la millor pel·lícula de tots els temps? No, per suposat. És la pel·lícula que més m’ha influït, divertit i emocionat? Sí. També per suposat. Durant la infantesa i fins que no maduram vivim dins una ficció i hi sol haver un moment de la nostra vida -en el meu cas va ser la mort de mon pare- que un esdeveniment o una influència positiva o negativa personal que ens fa caure -com un al·lot que es precipita per la borda d’un vaixell- damunt la realitat. Aquesta és la veritat de la novel·la i de la pel·lícula. Només en aquest moment traumàtic maduram i llavors, el regal d’una navalla d’afaitar que havia estat propietat de Manuel, agafa significat.
BACALLÀ. Peix del gènere Gadus, que habita les regions septentrionals de l’Atlàntic on el pesquen i el salen. Durant molts d’anys va ser aliment de les classes treballadores i en temps de quaresma.
