Sense cap preàmbul us vull comentar que escric aquesta ressenya empès pel més gran dels entusiasmes. M’ha fascinat, captivat, corprès… Barcelona, Marsella, Maó, de Carolina Montoto, és, sense cap mena de dubte, una bona, molt bona novel·la.
De segur, alguns factors accessoris han contribuït que m’hagi engrescat tant i tant: a tall d’exemple, tinc, si fa no fa, la mateixa edat que la narradora, la historia en bona part es desenvolupa a Menorca, s’esmenta l’Escola Laica d’Alaior de la qual va ser alumne el meu pare, es condemna una megalòmana obra viària, hi apareix una de les meves pel·lícules preferides i també un mític llibre per a infants…
Tanmateix, tot això és només el salpebre d’una novel·la que aixeca vels alhora que retrata ferides, una novel·la que a vegades t’entendreix i d’altres et mossega, una novel·la tan emotiva com absolutament ben teixida… Podria continuar, però crec que ja és hora de fer-vos cinc cèntims de l’argument.
L’Aurora és una dona de mitjana edat atrapada entre la grisor de la quotidianitat i una crisi vital que comença a cronificar-se. La convivència amb el seu marit l’avorreix i l’exaspera, el treball a un supermercat l’ofega. L’escriptura és la seva única il·lusió i el seu refugi. Així, passa a passa, esbossant una novel·la recupera el passat i va reconstruint la història familiar, lligada estretament a la història del nostre país. I en aquest girar la ullada cap al rere retroba l’Helio, un nen francès de Menorca…
Amb una estructura força innovadora i escrita en primera persona la novel·la es mou en dos plans temporals, el present de la protagonista i els records d’infantesa i joventut. Si més no, la seva recerca ens porta molt més lluny en el temps. Anem fins als anys de la rebel·lió feixista del 1936, els anys convulsos de la guerra, els anys dels camps d’extermini nazis… i més enrere encara. Un recorregut que fem alhora que anem coneixent la nostàlgia d’un amor intens, però erràtic i finalment, potser, perdut.
Tot i això, no us penseu ni per un moment que Barcelona, Marsella, Maó és una novel·la de recreació històrica més aviat plana. Ans al contrari, sota i entorn de la principal línia argumental, hi ha multitud de temàtiques tan reals com punyents. Des de la submissió de la dona a l’imposat oblit dels vençuts, de la repressió franquista a l’explotació laboral, l’autora ens immergeix en un món tan versemblant com dolorosament proper.
A més, si a això hi afegim les referències literàries (Queneau i l’OuLiPo, en primer lloc) i cinematogràfiques (Malle, Pollack, Guédiguian…) que no enfarfeguen sinó que complementen i acompanyen, la lectura d’aquesta obra és un veritable goig.
Però tampoc us voldria donar una falsa impressió, la història que se’ns explica és desoladora, dura, fins i tot cruel. Com la vida.
I si bé és cert que la relació entre la protagonista i el seu marit vessa ironia, de vegades amb epítets gairebé còmics, les seves veus, que s’alternen comentant-nos des dels respectius esguards, els mateixos fets i situacions, dibuixen un fresc a vegades agre, sovint trist, però en el fons sempre dissortat. No obstant això, aquesta dosi de realitat s’entrellaça amb el poder inesperat dels somnis per massa temps engabiats.
“Paradoxalment, m’adono que el que m’ha impedit avançar ha estat el no plantejar-me mai que és el que desitjo.”
He d’acabar ja la ressenya, no puc desvelar res més, i ho vull fer amb una confidència. En uns missatges que vaig intercanviar amb l’autora, textualment em deia: “A veure si t’agrada! Després de Lena és un repte.”
Es referia a Lena al descobert, la seva primera novel·la que també vaig recomanar en aquesta secció. Estic convençut que, amb tot el que he escrit fins ara, no hi ha dubtes que per a mi el repte ha estat superat amb escreix. Tanmateix, ho deixaré més clar. No us podeu perdre Barcelona, Marsella, Maó. És una novel·la extraordinària. Cal llegir-la.
