Del desert a la llibertat Per J. Bosco Faner i Bagur

S'avia corema

“Amb ganes que la Quaresma sigui temps de decisions comunitàries, de petits i grans decisions a contracorrent, capaces de modificar la quotidianitat de les persones i de la vida d’un barri: els hàbits de compra, la cura de la creació, la inclusió dels invisibles o els rebutjats…”, com diu el Papa Francesc, avui us oferesc fragments del seu missatge a favor de la  Quaresma d’aquest any, 2024. El seu cor li fa escriure:

  1. Quan el nostre Déu es revela comunica llibertat: “Jo som el Senyor, el teu Déu, que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge” (Ex 20,2).
  2. El poble sap prou bé de quin èxode parla Déu. Rep les deu paraules en el desert com a camí de llibertat. Nosaltres les anomenam manaments.
  3. Com el poble d’Israel, camí del desert, que duu encara Egipte dins seu, també avui el poble de Déu duu dins seu lligams opressors que s’ha de decidir abandonar.
  4. Déu educa el seu poble perquè abandoni els esclavatges i experimenti el pas de la mort a la vida.
  5. L’èxode de l’esclavatge a la llibertat no és un camí abstracte. Perquè la nostra Quaresma sigui també concreta, el primer pas és voler veure la realitat.
  6. També avui arriba al cel el crit de tants germans i germanes oprimits. Demanem-nos: ens arriba també a nosaltres? Ens sacseja? Ens commou? Molts factors ens allunyen els uns dels altres, negant la fraternitat que ens uneix des de l’origen.
  7. Voldria assenyalar-vos un detall de força importància en el relat de l’Èxode: és Déu qui veu, qui es commou i qui allibera; no és Israel qui ho demana… Demanem-nos: desitj un món nou? Estic disposat a rompre els compromisos amb el món vell?
  8. Podem aferrar-nos als diners, a certs projectes, idees, objectius, a la nostra posició, a una tradició i fins i tot a algunes persones. Aquestes coses, en lloc d’impulsar-nos, ens paralitzaran, en lloc d’unir-nos, ens afrontaran.
  9. Hi ha, però, una nova humanitat: la dels petits i els humils que no han sucumbit a l’encant de la mentida. Mentre que els ídols fan tornar muts, cecs, sords, immòbils a qui els serveixen (Sl 115,8), els pobres d’esperit estan immediatament oberts i ben disposats; són una força silenciosa del bé que guareix i sosté el món.
  10. És l’hora d’actuar, i per Quaresma actuar és també aturar-se. Aturar-se en pregària, per acollir la Paraula de Déu, i aturar-se com el samarità, davant el germà ferit. L’amor a Déu i al proïsme és un únic amor. No tenir altres déus és aturar-se davant la presència de Déu en la carn del proïsme. Per açò la pregària, l’almoina i el dejuni no són tres exercicis independents, sinó un únic moviment d’obertura, de buidament: fora els ídols que ens angoixen, fora els aferraments que ens empresonen

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.