“Amb ganes que la Quaresma sigui temps de decisions comunitàries, de petits i grans decisions a contracorrent, capaces de modificar la quotidianitat de les persones i de la vida d’un barri: els hàbits de compra, la cura de la creació, la inclusió dels invisibles o els rebutjats…”, com diu el Papa Francesc, avui us oferesc fragments del seu missatge a favor de la Quaresma d’aquest any, 2024. El seu cor li fa escriure:
- Quan el nostre Déu es revela comunica llibertat: “Jo som el Senyor, el teu Déu, que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge” (Ex 20,2).
- El poble sap prou bé de quin èxode parla Déu. Rep les deu paraules en el desert com a camí de llibertat. Nosaltres les anomenam manaments.
- Com el poble d’Israel, camí del desert, que duu encara Egipte dins seu, també avui el poble de Déu duu dins seu lligams opressors que s’ha de decidir abandonar.
- Déu educa el seu poble perquè abandoni els esclavatges i experimenti el pas de la mort a la vida.
- L’èxode de l’esclavatge a la llibertat no és un camí abstracte. Perquè la nostra Quaresma sigui també concreta, el primer pas és voler veure la realitat.
- També avui arriba al cel el crit de tants germans i germanes oprimits. Demanem-nos: ens arriba també a nosaltres? Ens sacseja? Ens commou? Molts factors ens allunyen els uns dels altres, negant la fraternitat que ens uneix des de l’origen.
- Voldria assenyalar-vos un detall de força importància en el relat de l’Èxode: és Déu qui veu, qui es commou i qui allibera; no és Israel qui ho demana… Demanem-nos: desitj un món nou? Estic disposat a rompre els compromisos amb el món vell?
- Podem aferrar-nos als diners, a certs projectes, idees, objectius, a la nostra posició, a una tradició i fins i tot a algunes persones. Aquestes coses, en lloc d’impulsar-nos, ens paralitzaran, en lloc d’unir-nos, ens afrontaran.
- Hi ha, però, una nova humanitat: la dels petits i els humils que no han sucumbit a l’encant de la mentida. Mentre que els ídols fan tornar muts, cecs, sords, immòbils a qui els serveixen (Sl 115,8), els pobres d’esperit estan immediatament oberts i ben disposats; són una força silenciosa del bé que guareix i sosté el món.
- És l’hora d’actuar, i per Quaresma actuar és també aturar-se. Aturar-se en pregària, per acollir la Paraula de Déu, i aturar-se com el samarità, davant el germà ferit. L’amor a Déu i al proïsme és un únic amor. No tenir altres déus és aturar-se davant la presència de Déu en la carn del proïsme. Per açò la pregària, l’almoina i el dejuni no són tres exercicis independents, sinó un únic moviment d’obertura, de buidament: fora els ídols que ens angoixen, fora els aferraments que ens empresonen
