La presència de nombrosos esclaus cristians (sards, grecs), musulmans (d’Andalusia, Nord d`Àfrica), tàrtars, etíops a les Balears, va crear un comerç humà que a l’actualitat esgarrifa.
Els esclaus arribats a les nostres illes eren de procedència molt diversa. Així com també les diferents circumstàncies en que una persona lliure havia estat sotmesa a l’esclavitud.
Foren esclavitzades les persones residents en una ciutat que per motiu d’una guerra de conquista quedaven a mercè del vencedor, el qual volia treure profit del botí aconseguit (Alfons III en conquistar Menorca l’any 1287 va vendre un 4.000 musulmans); els corsaris que, amb el permís del governador, assaltaven les terres musulmanes i reduïen a esclavitud un petit grup de persones que després eren venudes en els mercats de Ciutat de Mallorca, Palerm, o de Nàpols; també eren sotmesos a condició servil, situació molt semblant a una esclavitud, aquelles persones deutores, les quals en no poder satisfer el deute contret, degut als infortunis del temps (sequeres, inundacions, infermetats del ramat o altres) perdien tot quan tenien i quedaven sumits a la misèria, de manera que per aconseguir saldar el deute, s’havien de llogar amb una situació precària.
A Menorca, la majoria dels esclaus eren musulmans, molts d’ells africans; els sards, de condició cristiana, procedien de Sardenya, i arribaren a Menorca a resultes de les guerres sostingudes entre Pere IV d’Aragó i el Jutge Marià d’Arborea, el qual volia independitzar l’illa del poder catalano – aragonès; unes guerres que exhauriren les arques dels regnes de València, Mallorca i del Principat de Catalunya, que des de Jaume I havien iniciat una projecció a la Mediterrània, mentre el regne d’Aragó pretenia una expansió territorial peninsular (en direcció a Múrcia).
El desig de tots els esclaus, sobretot joves, era aconseguir la llibertat; per aconseguir-la sols hi havia dues possibilitats. La primera, intentar fugir, aprofitant el tràfic marítim o apropiant-se d’una petita embarcació, durant la nit i, en companyia d’altres esclaus intentar sortir de l’illa. Però aquesta modalitat tenia els seus riscs. No era fàcil escapolir-se. I si era novament capturat, les ordenances municipals dictades contra els fugitius eren molt severes. En un primer intent, l’esclau era castigat a rebre 100 fuetades (assots): en cas de reincidir podia ser condemnat a l’amputació d’un membre del seu cos (mà, peu, nas, orelles) a elecció del seu propietari; en un tercer intent, era penjat pel coll fins la mort, i el propietari compensat per la pèrdua que suposava quedar privat de la mà d’obra de l’esclau.
La segona opció per l’esclau era concertar amb el propietari un CONTRACTE d’ALFORRIA davant un notari. Amb aquest document, el propietari fixava una quantitat de diners en concepte de redempció o rescat, segons les possibilitats de l’esclau, con eren l’edat, la seva complexió, habilitat, que solia oscil·lar entre 60 – 80 lliures pels més joves i 40 – 50 lliures els de mitjana edat. Dita quantitat moltes vegades coincidia amb el preu pagat per el propietari en el mercat d’esclaus.
Un esclau, amb un contracte d’alforria necessitava entre 6 – 8 anys de feina per aconseguir la seva llibertat, sempre i quan pogués pagar el deute contret. La demora en el pagament allargava la seva estança a l’illa.
El propietari, per poder cobrar setmanalment la part fixada en el document, proporcionava treball a l’esclau en obres de construcció, el llogava a un forn, o a uns pescadors per ajudar-los en les tasques pròpies de l’ofici.
A partir de l’assignatura del contracte, l’esclau podia contreure matrimoni amb una dona també esclava, però aquest enllaç era una circumstància que podia retardà la seva llibertat i retenir-lo més temps a l’illa, ja que per sortir els dos haurien d’haver pagat la llibertat.
Una vegada pagat el deute (alforria – llibertat) el notaria lis proporcionava la carta d’alforria que permetia residir durant un any a més a la terra. En el cas de que la dona no fos lliure i degués part del rescat al seu amo, l’ex-esclau podia llogar-se per saldar part del deute de la seva muller.
Anualment, de les Balears, sortien de les illes unes 200 – 300 persones en direcció a diferents ports de la Mediterrània, aprofitant l’intens tràfic marítim que sortia de les illes. Un nombre menor (entre 60 – 80 persones) no aconseguien la seva llibertat i morien en una terra per ells estranya.
