Quan el President de la Generalitat Sr. Mas va visitar el President del Govern Espanyol per demanar la negociació d’un pacte fiscal, abans de posar en marxa “ el procés” , el Sr. Rajoy feia la migdiada. I quan de tornada amb ell no va arribar a la Plaça de Sant Jaume i un grup de persones va entonar els segadors, es va veure que allò anava seriosament. El President espanyol no.
Quan el President de la Generalitat Sr. Puigdemont va decidir el setembre del 2017 no suspendre el referèndum d’autodeterminació, en el moment que s’autodissolia ni més ni menys que la Sindicatura Electoral que era l’organisme estrella de la seva Llei 19/2017 del 6 de setembre del referèndum d’autodeterminació que havia de fer l’escrutini general de la votació i en conseqüència dit referèndum es tornava il·legal d’acord amb la normativa espanyola i també a la pròpia independentista aprovada pel Parlament Català pocs dies abans. Es va veure que allò anava en orris. Però el President català no.
Quan es va començar a veure les lamentables càrregues policials contra votants, el 1-0 del 2017, reiterades i per tot Catalunya es va veure que això faria la volta al mon i dissimularia l’incompliment de la seva pròpia llei per part del Govern Català. Però el Govern Central i les autoritats al front del dispositiu no.
Quan el President Espanyol Sr Rajoy es va treure de sobre el problema i el va traspassar totalment als funcionaris en especial als del Poder Judicial i a les Policies es va veure amb claretat l’operació,però els líders independentistes encara carreguen amb força contra dits funcionaris. En tot cas, cal no oblidar tampoc presumptes pràctiques d’algun funcionari totalment impròpies d’un Estat de Dret i algunes presumptament també avalades per algun membre del Govern Central del moment.
Quan a l’actual President espanyol, el Sr. Sánchez, li faltaven set vots per aconseguir la majoria absoluta per a la seva investidura, pacta una amnistia ràpida i manifesta que el motiu és la concòrdia, canviant totalment el seu criteri anterior a les eleccions generals. Però n’hi ha que pensen que el motiu real és mantenir la presidència. I de fet i a escala estatal sembla que el que s’ha obert és una situació de discòrdia.
Quan sempre s’ha predicat la necessitat de la unitat independentista catalana, la realitat es que hi ha tres forces polítiques parlamentàries que a més a més no semblen sintonitzar gens, amb constants opinions diferents. I amb una quarta força que és l’ANC que a la vegada tenen una subdivisió: els partidaris de presentar una llista cívica a les properes eleccions i els que no. I tal com diu el diari Ara del passat 31 de gener :” La tensió per la llista cívica es trasllada a les portes de la seu de l’ ANC. La direcció impedeix que el manifest dels crítics es presenti a l’interior de l’edifici”. I en aquest sector crític hi ha per exemple el conegut Lluis Llach que en una entrevista recent en VilaWeb comunica la seva dimissió del “ Consell de la República” perquè el Sr. Puigdemont lidera la negociació de Junts amb el PSOE .
I la recent i curiosa oferta de l’actual President espanyol a l’expresident de la Generalitat de regular de manera diferent el termini d’instrucció en les causes penals limitant les pròrrogues i modificant la Llei d’Enjudiciament Criminal limitant així la discrecionalitat judicial en quant a la durada i que en principi podria sonar bé pels afectats. Però oblida que l’Administració de Justícia en general és la que té uns mitjans humans i materials molt minsos, i això no és culpa dels seus funcionaris sinó dels que fan els seus pressupostos . Amb la qual cosa es podrien haver d’arxivar causes contra presumptes grans delinqüents i en qualsevol lloc de l’Estat, perquè amb els mitjans que té la justícia no podrà fer la seva feina sense pròrrogues. I després si que arribaran queixes i escàndols. Perquè amigues i amics lectors i com em va dir fa poc un bon amic català: “la culpa sempre és dels altres”.
