Encara que no sigui la meva millor novel·la -Àlex Susanna em va insistir a La Pedrera de Gaudí que la meva millor obra és Nàufrags– ja que la Trilogia de Semblancat és el que quedarà juntament amb les Pedraules i, en certes generacions, Sorra a les sabates, tothom hauria de llegir Barba-rossa i també assistir a les representacions teatrals que n’està fent la companyia menorquina de Sergi Marí La Trup i que, després de passar pel Teatre Principal de Maó i el Teatre Principal de Palma farà una nova aturada a Menorca els dies 27 de març amb una doble sessió, escolar al matí al Teatre Born de Ciutadella a les 11,30, i oberta al públic a les 20 hores a l’Auditori de Ferreries i una segona funció escolar a l’institut de Ferreries abans de desembarcar a Barcelona on romandrà des del 2 al 19 de maig. I hauríeu de llegir el llibre i veure la funció teatral perquè narra -i escenifiquen- un fet històric cabdal en la història de la Mediterrània com va ser l’atac turc a la ciutat de Maó el setembre de 1535 que va deixar marcats els menorquins futurs. També perquè aquesta tensió entre Orient i Occident, que va tenir una fletxa que la travessava amb l’atac a les Torres Bessones de Nova York per part de Bin Laden, encara és latent i va esclatant de tant en tant ja sigui en els atemptats islamistes de Madrid -ara fa 20 anys-, els atacs de Ripoll i de la Rambla o la guerra interminable entre Israel i Palestina centrada en un territori més petit que Menorca com és Gaza. Només per aquest fet històric i la tensió prolongada en el temps ja val la pena l’actual mirada teatral i literària. Igualment perquè aquesta història, barreja de ficció i realitat amarga, protagonitzada per un caçador d’ocells, ens permet endinsar-nos en un món de ficció amb un fort component poètic i visual. Un altre motiu és la reivindicació dels menorquins de tenir el dret de poder contar les nostres pròpies històries i que aquestes no ens siguin narrades amb parcialitat i sense objectivitat, des de la distància física, geogràfica i emocional des de fora. És molt important que una comunitat pugui contar les seves pròpies històries. En el cas que no ho faci aquesta comunitat perdrà la seva identitat i acabarà desapareixent com a tal i es convertirà en una altra cosa que no havia estat mai. No és baladí tampoc que aquesta història menorquina hagi estat entesa i valorada per comunitats com ara la castellana -més de tres-cents milions de parlants- o la russa -amb una plèiade d’escriptors, Txèkhov, Tolstoi, Dostoievski, Pasternak, Gógol, Puixkin…- descomunal; amb l’agreujant de la positivitat d’haver estat seleccionada en una antologia de literatura catalana de tots els temps per una revista històrica literària de Moscou. Però el que de veritat fa imparable l’obra de teatre és el fet de ser una creació cent per cent menorquina, des de l’autor de la novel·la fins a l’escenari històric passant per la totalitat dels actors i de les actrius, escenografia, vestuari, música original, dibuixos, il·luminació, vídeo, direcció. Pur talent menorquí dut dalt l’escenari amb passió i professionalitat. Per aquest motiu és bo conèixer l’opinió que tenen des de fora i la més contundent ha estat l’escrita pel crític teatral Fernando Merino: “Un sorprendente y radical experimento. Con Barba-rossa renace el teatro excelsamente significativo”.
TRUP. Veu francesa -troupe- que s’empra en català amb els sentits de ‘grup d’artistes de teatre o de circ que treballen junts’ i ‘grup de persones que van juntes o es comporten de manera similar’.
