Una trobairitz, una malaltia i uns lieds són els tres fils que teixeixen una narració tan estranyament fascinant com, per a mi, colpidorament emotiva.
Vèiem ara com se’ns resumeix, a la mateixa contracoberta del llibre, l’argument d’Una vegada va ser estiu la nit sencera, d’Elisabet Riera.
Amb un informe mèdic tremolant-li a les mans, una dona decideix emprendre sola un viatge a peu, d’un extrem a l’altre de la serra de les Alberes, a l’hivern. Seguint el rastre de la trobairitz medieval Alba de Perelada, i acompanyada per les notes del Winterreise de Schubert, deixa enrere tot el que ha estat fins aleshores per encarar les preguntes que no es responen amb paraules. Sobre l’amor, la mort i el coratge d’estar viu.
Tot i que aquesta sinopsi és força explícita, us ben assegur que ni de bon tros copsa la màgia d’aquesta novel•la que a mi m’ha somogut.
Si més no, crec que, tot i el risc de semblar presumptuós, he de fer-vos cinc cèntims de qui eren les trobairitz. Només haver-ho d’explicar ja dona idea de com, un cop més, el paper de les dones ha estat silenciat, perquè les trobairitz eren dones poetes contemporànies dels trobadors. Poca cosa se’n sap, de les seves vides i només ens ha arribat el nom d’una vintena. Però cal assenyalar que, com escrivia Cinta Arasa fa uns anys a Núvol, “… van escriure poesies d’una alta qualitat, en les quals deixen entreveure una personalitat literària marcada i diferenciada de la dels poetes homes.”
Fet aquest aclariment, que desitjaria fos innecessari, he de dir, si més no, que Alba de Perelada no és cap d’aquestes poques trobairitz de les quals coneixem el nom. És una brillant creació de l’autora.
El pelegrinatge de la protagonista pels Pirineus orientals entrellaça, llavors, les seves pròpies experiències amb les vivències i canços d’Alba de Perelada, i, alhora, amb les del Viatge d’hivern de Schubert. Potser, en el meu humil parer, el que resulta més captivador és que aquests tres mons diferents i allunyats esdevenen un de sol. L’ordit és tan absolutament perfecte que el relat flueix sense cap mena de sotrac, un fil continu que travessa, i transcendeix, les èpoques.
“Aquest roc heràldic perviu encara a dia d’avui; res no desapareix del tot sota el llençol de la història, els signes tan sols muden i es recomponen, com les lletres de les canços i els lieds.”
Una novel•la ferotgement poètica en què les paraules evoquen sentiments una vegada i una altra, mentre fan viure llocs i paisatges i, en múltiples versos, criden l’amor i ploren l’agonia de perdre’l.
“Només així puc arribar a gaudir,
el goig que sense vós no puc tenir…”
No caldria ni dir-ho. He fruït molt d’aquesta lectura. M’he immergit del tot dins un relat que va més enllà, molt més enllà, del que aparentment es limita a narrar. He compartit la pèrdua i l’angoixa, l’esperança i el somni, l’isolament i l’enyor. La mestria d’Elisabet Riera ha fet possible que una dona malalta, un músic romàntic i una poeta de l’edat mitjana m’hagin portat de mà per cingles i torrents. Res més hi puc afegir.
Tanmateix, com ja sabeu els que seguiu les meves recomanacions setmanals, sovint acab les ressenyes amb una cita textual del llibre. Avui també ho faré, i amb una frase brevíssima que, per a mi, condensa tot el sentit de la novel•la:
“Confiar en el camí.”
