A l’actualitat, per a l’estudi de la infància d’època medieval, s’utilitzem tres fonts d’informació. Les fonts arqueològiques, les artístiques (gràfiques) i les literàries.
Les fonts arqueològiques són molt parques, ja que les joguines i les figuretes que han arribat fins a nosaltres són molt escadusseres (es tracten de cavallets de fang i de fusta, mans, peus i caps que en conjunt configuraven una figura humana, etc.). Les fonts gràfiques (dibuixos, pintures i escultures) solen representar a Jesús infant, però la seva iconografia no aporta massa informació de la vida infantil i l’ambient familiar que l’envoltava. Per l’artista del gòtic l’etapa infantil no era massa interesant socialment. El que interessava era l’home adult, burgès, mercader, cavaller o sant. Sovint, en algunes pintures apareixen infants, però en aquests casos sempre formen part d’un grup familiar nombrós i ric. Un exemple seria la pintura titulada La Cambra del matrimoni de la Família Gonzaga (Mantua 1499) del pintor Andrea Mantegna. Si els infants eren poc representatius, menys o eren les filletes.
Les fonts literàries també no són massa abundants, i la majoria d’elles foren escrites per preveres o eclesiàstics, més donats a impartir consells i recomanacions als pares i mares dels fillets i filletes que a narrar les seves pròpies experiències doctrinals i pedagògiques.
Dintre d’aquest tercer grup hi figura el primer pedagog medieval d’ascendència mallorquina (Ramón Llull segle XIII) el qual és l’autor de dos tractats d’educació infantil: Doctrina Pueril, escrita cap a l’any 1275, per l’educació i criança del seu fill Domingo, i Blanquerna, escrit per l’educació del fill d’Evast i Aloma, obra que du el nom del seu fill.
Un segon autor literari medieval, també inclòs dintre l’àrea cultural catalana, fou Francesc Eiximenis, que a la seva obra Vita Christi parla dels tres béns que s’han d’observar perquè els infants arribin a l’edat adulta i siguin bons cristians. Els tres requeriments que l’autor fa menció els titula:
Informament: Segons el prevere, tots els infants tindran el deure d’honrar al seu pare i la seva mare, pel sol fet de ser els seus creadors naturals.
Nodriment: Els pares que eduquin i donin una ensenyança cristiana als seus fills, aconseguiran que aquests siguin persones educades. Per aquesta raó els progenitors s’esforçaran en que els seus fills parlin correctament; tinguin un comportament digne a la taula alhora de menjar i beure; evitaran que el seu fill sigui llépol; no permetran que digui falsedats i mentires i que no juri en nom de Déu o de la Verge Maria; L’autor aconsella utilitzar una vara per reprendre l’infant en cas d’incorrecció, ja que considera que el TEMOR AL CÀSTIG físic moltes vegades resulta un tant necessari.
Endreçament: Tant el pare com la mare ensenyaran als fills les oracions religioses, els acompanyaran a l’església, els inculcaran bones maneres en el tractament amb les altres persones, amb la pretensió d’evitar baralles. I finalment, aconsella als pares instruir els fills en algun art (ofici) o ciència (estudi) perquè una vegada convertit en un home pugui valer-se per si mateix amb la seva professió i pugui assistir als pares en la seva senectut.
El refrany popular, seguint la teoria Lul·liana, considera com a persona desvalguda o miserable, aquella que “No té ofici ni benefici”. La dita popular medieval diu així: “Si tu ets pobra e hauràs molts fills, a tots heretaràs alguna art, les mostraràs a passar llur vida”.
Blanquerna, segons R. Llull, fou educat fins els 8 anys per la seva mare, després el seu pare “Evast lo possà a studi”. A la Doctrina Pueril, les ensenyances a les Illes i a tot l’àmbit català, es feien en llatí, encara que la llengua d’ús vulgar era el català. En els estudis superiors s’ensenyaven les Set Arts liberals: TRIVIUM i QUATRIVIUM. La primer comprenia la Gramàtica, la Retòrica i la Dialèctica. En el Quatrivium s’estudiava Geografia, Aritmètica, Música i Astronomia. Una vegada aconseguida una instrucció correcta, i segons el poder adquisitiu dels pares, i l’agudesa intel·lectual de l’adolescent, aquest podia cursar estudis superiors a les Universitats de Perpinyà i Montpeller (on s’impartien Medecina, Filosofia i Dret) o a la Universitat italiana de Bolonya, on cursar Jurisprudència. Molt pocs eren aquells que accedien a la Universitat de París.
