N’havia sentit a parlar, de fet en una recent visita a l’antic call de Girona en vaig trobar una extensa referència, però poc em pensava que tindria l’ocasió de viure-la en llegir una novel·la. Tampoc esperava que fos Josep M. Quintana, tot i que qualque cosa va esmentar en la presentació de la seva anterior obra, qui em guiés en aquest viatge.
Perquè això és, efectivament, La disputa de Barcelona, un acurat i fascinant viatge al passat. Fixem-nos, sinó, en l’argument.
El juliol de 1263 té lloc la Disputa de Barcelona entre el jueu convers, Pau Cristià, de l’ordre dominicana, i el prestigiós rabí Mossé Ben Nahman, conegut també com a Nahmànides. Ordenada i presidida per Jaume I, que actua coercit per Ramon de Penyafort, executor de la política papal d’intolerància envers els jueus, la disputa només pretén mostrar la superioritat moral del cristianisme i forçar la conversió dels jueus de Catalunya.
Potser el primer que cal comentar és que, tot i conèixer la mestria de Quintana pel que fa al gènere històric, La disputa de Barcelona m’ha impressionat en veure com ha estat capaç de desenvolupar la novel·la a partir d’un triple, delicat i difícil equilibri. Per una part aconsegueix fer-nos propers els personatges servant les característiques pròpies d’una cort medieval, per l’altra utilitza un llenguatge entenedor, adient a l’època, però sense caure en l’ús i abús d’arcaismes que podrien haver estat un llast per a la narració i, finalment, fa d’una qüestió que inicialment podia semblar abstrusa i poc engrescadora el centre d’una tensió dramàtica.
Perquè, i això cal deixar-ho clar, estem davant una novel·la que ens relata els fets històrics amb un rigor absolut, sense llicències poètiques que falsegin el que està documentat, però, alhora, recrea els sentiments, els interessos de tota mena, les tribulacions personals, les confabulacions que esdevenen el motor de tot el que va succeir.
Així, tot i saber d’antuvi quins són els fets, quin serà el desenllaç, la trama és plena d’intriga, una mena de desassossec va creixent mentre anem coneixent els personatges. Hi ajuda, sense dubtes, una subtrama pròpia del gènere negre. Motivacions espúries, temors justificats i falses seguretats, desigs personals, raons d’estat… i crims.
Però, per sobre de tot, política i religió, dues temàtiques eternes que han marcat la història i que al segle XIII eren gairebé indestriables.
“¿No podria ser, per dir-ho d’una manera suau, una argúcia papal per imposar el seu poder en el camp polític de les monarquies catòliques i evitar tota mena de dissidència?”
Tanmateix, més enllà de les tramoies, hi ha la simple vida dels que les han de patir. D’això també ens en parla La disputa de Barcelona. Òbviament, els debats teològics hi són presents, i amb total seriositat, però també les conseqüències.
I ara em permetreu que introdueixi un altre element. Quintana renuncia a incloure les descripcions minucioses dels escenaris que són tan comunes en les novel·les històriques de cartó pedra que pretenen així dissimular la futilitat dels personatges. Ans al contrari, La disputa de Barcelona es centra, precisament, en els personatges. Així, us puc assegurar que tots i cadascun d’ells són absolutament creïbles, tant en els seus actes com en les raons que els provoquen. I això suposa, evidentment, presentar-los amb la profunditat psicològica que faci possible aquesta versemblança, sense oblidar, ni per un moment, que al segle XIII les pulsions i les restriccions eren molt diferents de les de l’actualitat. En el meu humil parer això és un complicat repte que Quintana supera amb brillantor.
Així mateix, no està de més assenyalar que els fets ens són relatats per un narrador innominat, fins que passen a ser una mena de crònica encarregada pel rei al seu secretari personal.
He d’anar acabant ja la ressenya, però no em puc estar de dir-vos que, com qualsevol obra literària, aquesta novel·la porta un missatge subjacent. A la contracoberta del llibre s’explicita millor del que jo ho podria fer.
“L’autor construeix una novel·la que vol ser una denúncia clara d’un món intolerant que no repara en els mitjans per aconseguir els seus fins.”
Res més hi puc afegir, potser simplement encoratjar-vos a què no us negueu el plaer de llegir aquesta gran novel·la.
