DIUMENGE DE RAMS
Jesús avui fa un gest simbòlic. Entra a Jerusalem damunt un pollí amb ganes de manifestar que ell és un rei pacífic, humil i senzill. Un rei que salva entregant la seva vida, no entregant o posant en joc la vida dels altres i quedant ell a la redossa.
L’evangelista Marc és l’evangelista que més insisteix que la “divinitat” sempre es fa present en la passió, en l’entrega, en el servei, en la creu. Per açò el relat de la passió, puntua la por i l’angoixa de Jesús a Getsemaní; les burles, les espines, la soledat i abandonament que experimenta Jesús. Jesús viu la “seva” hora.
Mentre fa camí, dos moments de pregària intensa l’acompanyen. A Getsemaní , prega al seu Pare que si és possible “passi d’ell aquest calze”. I al Gólgota va recitant el salm 22: “Déu meu, Déu meu per què m’ets abandonat?
Les tenebres que embolcallen l’atmosfera expressen l’angoixa que sent el Pare i el misteri que amaga aquest drama d’un Déu que deixa al fill en aquesta situació.
DIJOUS SANT
El cardenal Albert Vanhoye ens accentua un aspecte de l’Eucaristia: “L’Eucaristia és una extraordinària victòria de l’amor front una situació difícil i odiosa”.
Tots els relats del darrer sopar situen la institució de l’Eucaristia en relació a la traïció de Judes. Sant Pau afirma: “La nit en que va ser entregat, va agafar pa, i després de donar gràcies, el va partir” (1Co 11,23). Mateu i Marc ens recorden igualment que Jesús era del tot conscient quan va viure aquest gest. Ell va declarar: “Us assegur que un de voltros em trairà, un que menja compartint aquesta taula” (Mc 14,18; Mt 26,21). Per açò Sant Pau ens recorda: “La nit que va ser entregat, va agafar pa…”.
El servei de Jesús a Déu i als seus germans serà bruscament interromput per una traïció. Una traïció la més odiosa i contraria al dinamisme de l’amor, perquè provenia de part d’un d’aquells amb qui més havia confiat, amb qui més havia acompanyat, amb qui més havia compartit taula. Davant aquesta situació, com reacciona Jesús? Ell, com sempre havia fet, actua exercint l’amor. La seva mirada i actuació amorosa, la viu fins el final: “Havent optat per estimar, va estimar fins a l’extrem” (Jn 13,1).
DIVENDRES SANT, DISSABTE SANT i DIUMENGE DE PASQUA
Un “Déu de morts” no molesta. Un “Déu de morts” no es fica en el més aquí. Els injustos, els corruptes, els assassins, poden estar tranquils si tot acaba en la mort. El que és veritablement perillós i comprometedor per a tots els mals tractadors de la història, no és l’amenaça de la mort, sinó la fe en la resurrecció.
Per açò, avui tenim present la passió i la mort d’aquell que és el “Déu dels vius”. D’aquell que compleix la voluntat del seu Pare i entrega la seva vida mortal per amor a tota la humanitat.
L’esperança ens ha d’acompanyar sempre a tots els qui creiem en el “Déu dels vius”, a tots els qui celebram la nostra opció a favor de l’esperança, tot compartint el patiment dels qui avui viuen el descart, la soledat, el dol.
Els deixebles de Jesús, convençuts però sorpresos, es senten enviats per Jesús a escampar el seu missatge. I van perdent la por viscuda i recuperant una valentia que ni ells mateixos saben com. I poc a poc, ara un, ara un altre, donaran la vida per Ell, moriran màrtirs, alliberant persones, acurçant distàncies entre enemics, anunciant que Déu és Pare de tots i que som cridats a viure amb Ell eternament.
Els cristians som els nous apòstols d’avui que hem sentit i que hem acollit, gràcies a l’Església, que Jesús ha ressuscitat, i que anam descobrint i vivint cada dia més aquesta realitat històrica i de fe.
