Durant els segles VIV i XV fou quan es donaren les condicions més propícies per poder confeccionar els primers mapes de les terres conegudes amb una certa precisió. De no haver existit aquests primers mapes, no hagueren estat possibles els nous descobriments geogràfics iniciats per Cristòbal Colon.
Malgrat les teories i estudis geogràfics pels autors clàssics (Anaxàgores, Ptolomeo i Herodoto) que ja van dir que la Terra era rodona, la majoria de la gent de època antiga creia que la Terra era plana, i que al finals dels oceans, tant Oriental com Occidental, estaven poblats d’essers monstruosos, capaços d’engolir-se les embarcacions, o que les naus, una vegada sobrepassats els límits oceànics, es precipitaven a l’abisme.
Foren els fenicis, amb els grecs i els romans, qui llançaren la creença de que després de les Columnes d’Hèrcules (una situada a Kalpe o Calpe identificada amb el Peñon de Gibraltar, i l’altra amb l’antiga Abila, probablement el mont Hacho o el mont Musa, en el Marroc), era impossible trobar terra ferma més enllà. Una idea que va ser desfeta per Colón quan va descobrir un NOU MON, Amèrica.
Per commemorar aquest gran esdeveniment, els Rei Catòlics (RR. CC.) varen fer col·locar a banda i banda del seu escut heràldic, dues columnes portadores de dues cartel·les amb les paraules PLUS ULTRA (més enllà) que al·ludien al descobriment d’un nou mon..
L’obra de Ptolomeo d’Alexandria – Geographia – va ser traduïda del grec al llatí l’any 1406 per Jacopo d’Angelo de Scarpia, la qual va tenir tant d’èxit que a l’actualitat en coneixem 50 manuscrits del segle XV d’aquesta traducció; una obra que gràcies als avenços de l’impremta, va poder ésser editada l’any 1473, i amb la inclusió de mapes l’any 1477.
L’abundància d’edicions italianes ve a significar la importància del text, el qual molt prest va ser editat a la ciutat d’Ulm (Alemanya) el 1482, edició que va aparèixer amb nous mapes.
La Cosmographia de Ptolomeo va ser utilitzada per ensenyar l’art de dissenyar mapes mitjançant les matemàtiques. Els artistes dissenyadors reberen una doble informació precisa que ja era coneguda des del segle XIII pels navegants i naviliers. Una era l’ús de la brúixola magnètica, coneguda des de finals del segle XII, i descrita per primera vegada quan el rei de França va demanar la seva posició quan navegava per l’illa de Sardenya. La segona era la direcció dels vents que bufaven en determinades direccions segons l’època de l’any, i la posició de les estrelles (Osa Major, Osa Menor, Estrella polar, el planeta Venus …)coneixements assolits des d’antic pels mariners.
La carta nàutica més antiga que ha arribat fins a nosaltres fou confeccionada a Pisa (1275), però és evident que no fou la primera. Per a dissenyar-la, el cartògraf va necessitar tenir accés a una obra de consulta que enumerava els ports de la Mar Mediterrània (portulans), amb una situació d’un respecte a l’altre, amb la distància. Dita obra, titulada Lo Compasso da navigare, va ser escrita aproximadament l’any 1250.
Així, l’ús de mapes nàutics, sembla ser, que es va iniciar cap a l’any 1250, amb els quals el pilot de la nau intentava trobar el rumb.
Segurament el descobriment de la brúixola magnètica va suposar la necessitat de confeccionar cartes nàutiques més precises, amb les que els pilots, mitjançant coneixements matemàtics, es servien d’una regla i d’un parell de compassos per traçar la ruta.
Sembla ser que fou a les repúbliques italianes (Gènova i Venècia) on s’iniciaren els primers intents, si bé els mariners mallorquins i catalans (principalment els primers) molt prest adquiriren fama d’excel·lents cartògrafs (els jueus Abraham i Jafuda Cresques).
El millor Atles del Mon més antic i amb mapes d’una excel·lent factura va sortir dels tallers de la família Cresques, que ha arribat fins a nosaltres pel fet de que fou regalat al rei Carles V de França l’any 1375. L´Atles, profusament decorat, era el resultat d’anys i anys d’investigació i acopi de dades, assolides pels mariners mallorquins, que des del segle XIV ja havien traspassat les Columnes d’Hèrcules i s’aventuraven en els mars que banyaven les Platges del Marroc i Senegal. De fet hi ha constància que un pilot – Jacme Ferrer – va arribar al Riu de l’Or, a la costa africana. I els mariners mallorquins foren els primers en arribar a les Illes Canàries, on crearen el bisbat de Telde, abans de la seva conquesta pel regne de Castella.
Els Cresques, en el seu Atles, representaren el rei de Mali, al centre d’Àfrica, mostrant a la seva mà una bolla de d’or, el qual transportat pel desert del Sahara arribava als ports del Marroc i d’Algèria, on era adquirit pels mercaders cristians amb el propòsit d’encunyar moneda en els seus Estats.
A mesura que s’anaven coneixent noves terres, els cartògrafs les dibuixaven i les representaven en els nous mapes. Així, en el portolà Laurentinià de l’any 1351 apareixen les Illes Canàries, i en el mapa fet a Londres de 1418 pel venecià Andrea Bianco, apareix la costa occidental d’Àfrica.
Els navegants, en observar les costes, cartografiaven els llocs que visitaven, notes i dibuixos que eren incorporats en els mapes a escales més grans.
