Miriam Triay / Ciutadella – Sebastià Taltavull Anglada (Ciutadella, 1948), presenta una vocació pel camí religiós i eclesiàstic des que té memòria. Ja era un fillet i sabia que la seva vida es devia a l’església. Així, va encaminar els seus estudis en aquest sentit. I, posteriorment, va anar assolint diversos càrrecs, que li permeteren conèixer diferents facetes i àrees del món eclesiàstic.
Fins que, el 2017, va aterrar a l’illa veïna, Mallorca, per convertir-se en el Bisbe de la seva diòcesi. L’any passat, després d’haver complert 75 anys, i presentar la seva carta de renúncia, com s’ha de fer; se li demanà que es quedés dos anys més exercint de Bisbe de Mallorca, prorrogant el seu servei.
Un home que ha caminat per diversos senders, sempre acompanyat i acompanyant. Seguint la mateixa idea i sentiment. El d’estar rodejat de gent, en tot moment. Un devot que el 2020 va ser guardonat amb el Premi Drets Humans de l’Associació Proyecto Nacional de Cultura Granada Costa. Des del setmanari hem parlat amb Mons. Sebastià Taltavull.
Com i quan diria que sorgeix aquesta vocació per l’eclesiàstic?
Sorgeix de molt petit. A jo em van batiar just vaig néixer i, per tant, a partir d’aquell moment ja formava part de l’església. I a poc a poc, com que dins casa hi havia un bon ambient cristià, vaig anar aprenent i estimant la religió. El testimoni dels pares va ser decisiu, en aquest sentit.
Als sis anys ja intuïa la meva vocació, ja sabia com i cap a on encarrilar la meva vida.
A més de la família, però, també ajudà molt l’escola. L’educació que vaig rebre tant a la Companyia de Maria com al Col·legi salesià. Al primer, va acabar de néixer la meva vocació, i al segon podríem dir que ja es va solidificar.
A poc a poc, aquest camí va anar agafant forma, fins que, l’any 1959, amb 11 anys, vaig entrar al Seminari diocesà de Menorca, on vaig cursar els estudis d’Humanitats, Filosofia i Teologia. En aquests anys vam estudiar assignatures que avui dia, des del meu punt de vista, fan falta. Ja no s’imparteixen, i s’haurien de seguir mostrant. Era una ensenyança molt completa. Ho donàvem tot, des de ciències humanes, llatí, matemàtiques, àlgebra, física i química… a més de tot el que envoltava les ciències religioses.
Vaig acabar els estudis amb 24 anys, llicenciant-me en Teologia dogmàtica a la Facultat de Teologia de Catalunya, de la Universitat de Barcelona.
Aquests són, llavors, els meus inicis. Els que van sembrar la llavor per tot el que vingué després, per tot el meu camí eclesiàstic posterior.
I una volta acaba els estudis, què va passar?
Que el Bisbe de Menorca, Miquel Moncades, em va ordenar capellà, el 23 de setembre del 1972. En aquest sentit, el primer càrrec que vaig tenir, va ser el de delegat diocesà de joventut, durant desset anys, fins al 1989. El bisbe volia que tingués llibertat per tota la diòcesi, promocionant i animant. El punt neuràlgic, en aquell moment, era el Toro. Allà fèiem trobades de joves pràcticament cada setmana.
Així, també em va nomenar director de la Casa diocesana d’Espiritualitat de Monte Toro, on vaig estar del 1972 fins al 1984. Encara que, pocs anys després, vaig acabar sent-ne el rector del Santuari Diocesà de la Mare de Déu de Monte Toro (1975-1984). Durant aquest període jo passava tots els caps de setmana al Toro, i els dies d’entre setmana que calia anar-hi, també. Per tant, anava i venia, pràcticament, cada dia. Sempre atenent, primordialment, als joves.
Alhora, també estava amb la parròquia de Sant Rafel, que feia molt poc s’havia iniciat, el 1968. Allà va ser on vaig dir la meva primera missa, de fet. Dins una cotxeria que ens van deixar com a església. Va ser una experiència molt interessant, perquè era partir del senzill, del que teníem més proper, sense tenir grans aspiracions, grans edificis, sinó que, l’important, eren les persones. Tenc un molt bon record d’aquesta època.
Al cap de poc, el bisbe em va nomenar formador del Seminari superior. Vivia entre el Seminari i el Toro, mentre també estava a Sant Rafel, encara sense nomenament oficial, i vaig començar també a anar per Sant Miquel, amb els joves. En aquest sentit, l’encàrrec de formador i professor de Teologia dogmàtica del Seminari, fou del 1977 al 1994. Em vaig convertir en el rector de Sant Rafel el 1984, fins al 1992. I vaig ser nomenat consiliari del Centre Catequístic de Sant Miquel, del 1992 al 2005. A més, a tot açò, també se suma el càrrec de rector del Seminari Diocesà, del 1995 al 2002.
Ha tingut molts de càrrecs, llavors.
Sí, he fet de tot, ja ho veus. A un lloc petit passen aquestes coses. Com som pocs, però hi ha la mateixa estructura que a un lloc gran, has de tenir persones per tot, i a vegades un ha de gestionar més d’un càrrec i combinar-ho.
Per jo sempre l’interessat ha sigut poder estar amb la gent, en tot moment. Ja siguin els joves, als quals he acompanyat molt; els matrimonis, que he conciliat; la gent gran…
I després d’aquestes experiències entre Ciutadella i Mercadal, quins càrrecs més ha ostentat?
El 1989 em van nomenar vicari general de la Diòcesi de Menorca, fins al 2002. Quan vaig ser nomenat rector de la Catedral i de Sant Francesc. I entre els diferents càrrecs que s’anaren succeint a partir d’aquests moments, destacaria el de director del Secretariat de la Comissió Episcopal de Pastoral de la Conferència Episcopal Espanyola. En aquest moment, la meva feina ja tenia dimensió de tot el país, i disposava de despatx a Madrid. El bot va ser gran.
Fins que, el 2009, em va cridar el nunci, de part del papa, perquè havien pensat amb jo per nomenar-me bisbe. Aquest va ser l’ensurt més inesperat i gran que he tingut mai. Així, em convertí en bisbe auxiliar de Barcelona.
El 2016 vaig començar a compaginar aquest càrrec, amb el d’administrador apostòlic de Mallorca. Fins que el 2017 ja em nomenaren bisbe titular de la Diòcesi de Mallorca, del qual en prengué possessió el 25 de novembre del 2017.
A més d’açò, actualment també som membre de la Comissió Episcopal de Mitjans de Comunicació Social.
Pel que sabem, i relacionat amb la seva voluntat d’ajudar al jovent, també va exercir de professor a l’institut J.M. Quadrado…
Sí, entrant com a delegat diocesà de joventut, el 1973 vaig començar a donar classes dins la Consolació, i després el 1976 (any en què vaig sortir per primera vegada per Sant Joan), vaig començar a l’institut, fins al 1990. Van ser anys per estar amb el jovent. I aprendre molt d’ells i amb ells. Jo sempre ho dic, els joves són els qui m’han ajudat més. Perquè gaudíem d’un tracte molt pròxim.
Era una ajuda mútua. Era un acompanyament, però sense forçar res. Com a amics. I en l’amistat podies fer molt, com ajudar a créixer. Així, les classes eren molt democràtiques, molt participatives… el contacte era molt més espontani, natural. Ara bé, també s’estudiava molt. Jo la religió l’explicava a nivell de cultura, que és el que ens falta. Perquè avui dia hi ha una gran mancança en aquest sentit. Així, jo els feia estudiar per examinar-los i que demostressin el que sabien. No avaluava la seva fe, al final, sinó els coneixements que ells adquirien en les meves classes.
Però quan em nomenaren vicari general vaig haver de deixar-ho. I sempre he enyorat aquell contacte diari amb el jovent.
I ha enyorat Menorca també?
Sempre hi és present. Sí. Sempre enyores aquella cosa d’aquí, tan propera, tan nostra… però els altres llocs també m’han acollit molt bé, i m’han fet sentir a casa. El tipus de feina, com l’he feta, l’ambient en què m’he trobat, jo diria que és igual a tots els llocs on he estat. Si fas feina i ets proper amb la gent, per tot és el mateix. La proximitat és molt important, sempre estic disponible, i al servei de tothom. Que és el que feia Jesús a l’evangeli.
Però creu que tornarà a Menorca quan arribi el dia de retirar-se?
Jo després de retirar-me estic disposat a continuar allà on em vulguin. Els bisbes quan es retiren poden agafar diferents camins. Pots ser capellà, anar a missions, a ajudar a un altre lloc, a un hospital… Jo podria tornar aquí si em volen, o em podria quedar a Mallorca, que també m’ho han demanat… No m’ho he plantejat encara, perquè com que estic en actiu, no vull fer-me la impressió que ja acab. Sinó que estic continuant. Ara mateix tenim una feinada pen davant. Ja hi pensaré quan arribi el moment.
I què destacaria de la seva tasca actual?
Ara estem preparant un Pla Pastoral. Es tracta d’una programació, d’un full de ruta en el caminar de l’església. Aquest parteix d’uns objectius molt clars. Il·lustratius de les mancances que té l’església i les àrees a les quals més li cal dedicació.
És un pla en el qual estem treballant des del mes de maig. Consultant amb la gent. Amb tothom qui vulgui. No és una cosa que pensi només jo, o els del meu entorn dins l’església. Hem escoltat i demanat tot tipus de consell.
Hem volgut que tothom digui la seva, perquè els temps han canviat. Ja no hi ha el mateix nombre de capellans que abans. I molts creim que la responsabilitat ha de ser compartida, no únicament entre els preveres, sinó també entre els seglars, els laics i les laiques. Per açò vaig introduir, fa tres anys, dins el Consell Episcopal -el màxim òrgan de la diòcesi-, la figura dels laics i les laiques. Vaig voler que dins l’òrgan més important tothom hi fos representat. I prenem les decisions junts.
Vivim en un moment en què el clero no ha de tenir el monopoli de l’església. L’església som tots els batiats, i jo partesc des d’aquesta mirada per comprendre i concebre-ho tot. Tot batiat té dret.
Açò té a veure amb la sinodalitat, no?
Sí, exacte. Sinodalitat vol dir caminar junts. Encara que anem per vies diferents. Caminar junts i cap a una mateixa direcció. I açò és el que estic fent, el que he intentat fer sempre.
I amb aquest Pla Pastoral és el que volem aconseguir. Per açò, el principal objectiu és tractar el que es consideri de més urgència, dins el món eclesiàstic. Quines estructures de l’església s’han de renovar per poder-ho fer bé. I aquesta anàlisi l’hem fet en conjunt.
En aquest sentit, m’agradaria destacar dues coses. La primera que, dels més de 3.000 participants, uns 1.000 han sigut joves que han aportat la seva visió. I, uns 320, presos. Vull dir que hem pogut optar a la mirada de tot tipus de persona, sector i franja.
És impressionant la feina quan la pots fer al costat de la gent, de tothom, de tot tipus, sigui d’on sigui i com sigui.
Fent aquestes tasques em sent molt acollit i estimat, sempre m’hi he sentit. I mira, amb actes com aquest, de participació conjunta en la voluntat del canvi; o d’altres, com la Casa de Família, que és un edifici del bisbat on donam refugi a 170 persones sense sostre; ajudam un poc més a fer que la vida tengui sentit, que tots coneguin l’evangeli, que els cristians més o menys donem el to que hem de donar.
Pel que fa al tema de la llengua, als feligresos que l’han recriminat per fer missa en català… Què ens pot explicar?
Simplement que aquestes persones que m’ho han dit, no entenen la realitat. Per jo el gran problema és que ho mesclen amb opcions polítiques. I és una falta d’enteniment de la cultura, una manca d’estima cap al que és teu.
És només quan estimes la teva llengua, la teva casa, la teva ascendència, que presentes el vertader nacionalisme.
Jo crec que quan es mescla la nostra identitat amb una ideologia política és quan ho fem malbé. I ens hem d’alliberar d’açò. La cultura és quelcom nostre, propi, que duim dins el cor, no ho podem tergiversar d’aquesta manera.
I quan els explic açò, quan he quedat amb aquestes persones contràries i els hi he expressat el que pens, ho han acabat entenent.
o no tenc problema en fer trossos de missa en castellà, com vaig fer aquesta Pasqua. Però vull que respectin que també pugui fer-ho amb la meva llengua. Que, al final, és la que aquí xerram. Jo trob que ho hem d’entendre com un valor de convivència, de comunicació, d’enteniment, d’aprofundiment a la cultura, de qualitat. És que ens surt del cor, és nostra. És la que a casa ens han mostrat. Jo vaig aprendre a resar en català. Per açò, no hi ha res d’agressiu en defensar la llengua d’un mateix, hi ha qui ho interpreta així, i és tot el contrari, és amor. I ho hem de saber fer bé. S’ha de canviar la mirada. Una llengua no és una arma.
