El comerç de la sal de les salines d’Eivissa era, des de l’Antiguitat, la principal font de riquesa pels eivissencs. Des de la conquesta cristiana de l’illa l’any 1235, els tres senyors coopropietaris de les illes Pitiuses (Eivissa i Formentera), Guillem de Montgrí, Nunyo Sanç i Pere de Portugal, en lloc de dividir-se els estancs de les seves salines, es repartiren la seva producció.
Una vegada dividides i repartides les terres extramurs (alqueries i rafals) en proporció al nombre d’homes d’armes aportats per cada senyor, es repartiren les salines, que formaven un tot indivisible. Per aquesta raó es va decidir que el repartiment entre ells seria basant-se en el producte de l’extracció anual de la sal, que , seguint el model divisori pactats entre ells (segons el document Memoriale Divissionis) seria de dues parts per a Montgrí i una per a cadascun dels altres dos senyors.
La tasca de comptabilitzar i repartir tot allò relacionat amb la treta de la sal dels estancs i la seva partició entre els senyors era encarregada a l’escrivà de la sal, el qual era obligat a portar un llibre en el qual registrava anualment totes les operacions efectuades, així com el nom de tots aquells treballadors que havien intervingut en les tasques de treta, transport i feines d’ensacar la sal.
El càrrec exigia esment i laboriositat, per la qual cosa rebia com a salari un reial de cada compta i dos diners per lliure de les quantitats que pagava als particulars o a aquells que es dedicaven a l’extracció de la sal.
Les operacions que es practicaven en l’extracció salinera eren diverses: La treta dels estancs, l’amuntegament, el transport a les places de la Vila, el transport als carregadors per procedir al embarcament; aquestes eren tasques efectuades pels trahens, que tenien certes obligacions imposades al seu ofici.
La sal extreta de les salines d’Eivissa gaudia de fama a tot la Mediterrània, raó per la qual nombroses embarcacions acudien al port eivissenc per adquirir l’esmentat producte. Segons Enrique Fajarnés Tur, la sal vella era de major qualitat que la recent extreta. La raó, segons ell, era que les pluges caigudes sobre els munts de sal existents a les places, diluïen la major part del clorur de manganès que portava la sal marina, que mesclat amb el clorur sodi li donava un gust amarg, operació que els pagesos anomenaven “purgar la sal”. Però la majoria de la sal adquirida pels mercaders era per salar peix, que no requeria aquella pràctica.
La sal era venuda als mercaders arribats al port, a las places on estava amuntegada. L’escrivà, present a la plaça, comptabilitzava els modis de sal venuts, i allà mateix pagava a tots aquells que havien intervingut (amos, transportistes, carregadors …) amb la mateixa moneda dipositada pels mercaders. Per aquesta raó, explica E. Fajarnés, els pagesos dels quartons de l’illa, que havien treballat a les salines, acudien a la plaça de LA TORRETA a cobrar la paga pel seu treball.
A finals del segle XVI aquesta pràctica va degenerar en abús, el que va provocar ressentiments i fou origen d’un malestar social. Cap a l’any 1584, el pagament dels salaris no es feren amb tanta celeritat com es feia abans. L’escrivà de la taula de la sal utilitzava una pràctica que tenia com a finalitat enriquir-se a costa dels treballadors. Amb els diners obtinguts de les vendes de la sal, comprava mercaderies foranes, que després obligava a comprar als pagesos, argumentant que no tenia prou diners en efectiu per satisfer les seves pagues. Però quan donava certs productes a canvi del salari, doblava el valor del preu de la mercaderia.
Les protestes que tal pràctica van arribar a coneixença del rei Felip II, a través d’Andreu Tur, llavores síndic de la part forana. Aquest personatge sembla ser que va encapçalar una petita revolta social a Eivissa, que provocà l’empresonament d’alguns pagesos i gent del camp i de la confiscació, per part del Governador, dels béns i propietats d’Andreu Tur.
El síndic eivissenc, presentat davant la Cort, va aconseguir una carta reial (San Lorenzo el Real 11 de setembre de 1593) en la qual demanava al Governador deposés la seva actitud, rescindís les pèrdues ocasionades als forans, alliberés els detinguts de les presons i retornés els béns confiscats al síndic.
L’exportació de la sal d’Eivissa
Durant l’Edat Mitjana foren nombroses les embarcacions que acudiren al port d’Eivissa per carregar sal. La majoria de les naus eren de procedència genovesa i la seva càrrega era transportada a la ciutat de la mateixa Gènova des d’on era enviada a les ciutats de la Mar Bàltica i als països Escandinavos per poder salar el peix.
Anualment al port d’Eivissa acudien entre 80 – 90 embarcacions de molt diversa procedència per adquirir l’apreciada sal.
La recol·lecció de sal i tàperes a Menorca
L’any 1303 el cavaller Dalmau Sagarriga, lloctinent reial del regne, notificava a Pere de Llivià, batle de Menorca, que el rei Jaume II havia declarat lliure la recol·lecció de sal, un producte que era recollit a Menorca en els cocons marítim, pel consum popular i per salar carn i peix.
L’any 1326 Felip de Mallorca, fill de Jaume II, notificava al lloctinent menorquí que fes fer un pregó contra la decisió presa pels Jurats de l’illa, els quals havien prohibit la recol·lecció de tàperes sota multa de 60 sous, permetent ara a cadascú poder-les recollir en les seves propietats.
