Jo venc d’un temps on l’esforç significava la nostra implicació, el nostre desig de fer bé les coses, el de la consciència professional, de la valentia i de la satisfacció que aquest esforç ens procurava per l’aprenentatge de moltes coses i per tant la manera de sentir-se bé amb un mateix. El gust per l’esforç no vol dir fer més feina que els altres, vol dir treballar per aconseguir formar-nos com a persones amb totes les qualitats que això implica: fortalesa mental, tenacitat, rigor, honestedat, coratge, paciència i erudició. Almenys és el que em varen inculcar els meus pares i aquella escola d’un temps, que malgrat algunes de les seves mancances ens ensenyava a ser ciutadans capaços d’apreciar amb satisfacció el compliment dels nostres deures. Una cultura encara vigent per a mi que procur practicar a l’ombrall de la meva vellesa i que m’ajuda a sentir-me bé i a mantenir-me activa. Per això, m’identific totalment amb aquestes paraules del gran escriptor francès André Gide (1869-1951) : “El secret de la meva felicitat està en no esforçar-me pel plaer, sinó trobar el plaer en l’esforç”.
Avui tot a canviat, les màquines de tota mena, xarxes com ara Tiktok, Instagram, Twitter o altres i ara la intel·ligència artificial, s’han imposat dins la nostra vida quotidiana eliminant aquesta cultura de l’esforç sobretot per a una part important de la joventut. A França, el professorat en general, especialment dels instituts es queixa d’un alumnat que vol que l’hi regalin els diplomes i que no deixa de lamentar-se si els demanen d’utilitzar una mica el cervell. Jo em deman quin serà el seu futur com adults. Ja sé que les èpoques no es poden comparar perquè la societat ha progressat i té moltes coses positives, però crec que l’educació és la gran assignatura pendent dels nostres dirigents perquè no s’havia vist mai tanta gent immadura com ara. Aquest accés tan immediat a les solucions i els coneixements com per exemple a través del mòbil, avui un estris esdevingut imprescindible, fa que no importa exercitar el cervell per saber quina és la capital de Suècia o quan fan “2 i 2”.
Crec que també estam ben enfora d’aquell humanisme que fou un moviment de l’època Renaixentista, (fixat entre mitjan segle XV i mitjan segle XVI) caracteritzat per un esforç per elevar la dignitat de l’esperit humà i potenciar-lo. Avui al contrari impera la facilitat, el “déjà vu”, el copiar, la falta d’imaginació en tots els àmbits, la immediatesa i la falta de rigor. El que importa és el culte a l’aspecte exterior, el seguir les pautes d’uns anomenats “influencers” i la necessitat d’exhibir la seva vida a través de les xarxes. Un món per a mi on es premia injustament una certa frivolitat perquè és el que ven; es fer caixa és el que importa.
És evident que es tracta d’una visió molt subjectiva. Sempre tenim tendència a generalitzar però és la sensació que tenc quan mir el món que m’envolta, un món on les noves tecnologies malgrat el seu caire positiu ha esborrat aquesta cultura de l’esforç. També es tracta d’una reflexió pròpia d’una persona que te la nostàlgia positiva d’una altra època viscuda.
