“Aquesta era la vida d’aquelles dones i ningú no pensava que valgués la pena parlar-ne.”
Aquesta setmana he volgut començar la ressenya amb una cita textual de la novel·la. No us explicaré el motiu. Prest serà evident.
Les dones del lli, de Margarida Aritzeta, és, deixem-ho clar des d’un principi, una novel·la excepcional que m’ha colpit amb força. De fet, a tall de resum de l’argument, només us puc explicar que es basa en una ingent investigació sobre els orígens de la família de la mateixa autora. Així, d’aquesta investigació se’ns aporta una mena d’annex que complementa i enriqueix el text literari.
“Aquesta novel·la està basada en fets reals (…) Només la recreació dels ambients, les escenes, els diàlegs dels personatges i els seus pensaments són literatura…”
Som ben conscient que, dit així, podria semblar-vos que us estic parlant d’una obra àrida i carregosa. Res més lluny de la realitat. Ans al contrari, és una narració profundament emotiva, amb una estructura fascinant i un llenguatge enlluernador.
Tanmateix, és ben cert que tot partint del 1704 ens fa retrocedir al segle XVI per després avançar fins a trobar-nos altre cop al lloc de partida.
“El dia que Inazio Aritzeta s’anava a casar, plovia. Era diumenge, l’endemà de la Candelera de 1704…”
Potser el que més m’ha impressionat és com Aritzeta aconsegueix immergir-nos del tot en un món tan llunyà en l’espai i en el temps. Sense que se’ns faci estrany, ens trobem vivint a un baserri, som part de les vides dels que l’habiten, sentim la presència de les sorginak, patim per una vella fleira o ens inquietam per un llarg plet judicial. Així, també coneixem costums i tradicions que ens resulten estranyes, però que acaben fent-se’ns properes.
Però en tot moment, i sobretot, les dones. Les dones del lli.
“La companyia les feia fortes, els relats compartits els donaven poder, vendre el fil, el teixit que feien durant les hores que robaven al descans (…) Tenien el seu treball i tenien la seva veu i aquells somnis esburbats.”
Són les seves paraules, els seus esguards, els seus relats, els que ens acompanyen al llarg de la història. Són elles les que mantenen la vida. Aritzeta els hi dona nom i veu. Txaringo, Luzia, Zezilia, Petronilla… I al final una clara conclusió: “… i que si les dones no ens fem costat ja hem begut oli.”
Amb una estructura en què cada capítol ens fa avançar en el temps mentre se’ns assenyalen, talment com fites en el camí, un seguit de fets històrics ben concrets (la persecució dels hugonots, el llarg hivern, la guerra de Flandes, el setge d’Hondarribia en el marc de la guerra dels trenta anys…) a partir dels efectes, això sí, que tingueren sobre les dones i els homes d’aquestes valls del País Basc on es desenvolupa la narració.
I, també, hi ha una altra cosa més, difícil de definir. Potser podríem parlar d’una mena d’atmosfera, feta de creences tan ancestrals com soterrades, que amara tota la novel·la. És la senyora del llamp i les Fúries i el Tartalo i el Basajaun…
Podria explicar-vos més detalls de la novel·la, parlar-vos de les veus narratives, d’aspectes de la societat que retrata, del personatge que amb les seves aventures de mariner marca la història, però crec que no cal. N’hi ha prou que us digui que Les dones del lli és una novel·la que cal llegir, no es pot deixar perdre.
Tanmateix, he començat la ressenya amb una cita, vull cloure-la amb una altra. Així, en parer meu, es tanca el cercle.
“I quan no hi serem en vindran unes altres i tothom oblidarà els nostres noms. Per això expliquem històries, perquè el lli és com la vida: el fil que relliga les nostres històries és el fil que relliga les generacions.”
