Avui he recordat quan ja fa uns anys, passant per davant un garrover situat a l’entrada del poble muntanyenc de Puigpunyent, el nostre guia Gaspar Valero va explicar-nos que aquell arbre havia estat batiat amb el nom de “garrover de ses sabates”. I per què? – Vàrem dir nosaltres? Idò és ben senzill. Perquè els pagesos que venien de les possessions dels voltants per assistir a la missa dominical deixaven les velles espardenyes rústiques d’ús quotidià al peu d’aquest arbre i es calçaven les seves sabates bones de pell només utilitzades per aquesta ocasió. Era qüestió d’estalviar-les.
El garrofer, -garrover per nosaltres a les Balears- o garrofera, de nom científic Ceratonia síliqua, és un arbre mediterrani molt interessant. Pot viure fins a 500 anys. És utilitzat des de l’Antiguitat pels seus fruits, les garroves, que serveixen d’aliment als homes i al bestiar. La garrova també és popularment anomenada: fava de Pitàgores, figuera d’Egipte o pa de Sant Joan-Baptiste. Conté nombroses propietats beneficioses per a la salut (menys greix que el cacau, vitamines A, D, calci magnesi, ferro) i avui la goma de garrofí, extreta de les llavors del garrover torna a estar a l’ordre del dia després d’un temps d’abandó. És un magnífic agent espessidor i gelificant natural emprat a la indústria alimentaria. Als països del Magrib, les garroves es fan fermentar per obtenir un aiguardent.
El garrover prové d’Àsia Menor, té unes fulles perennes i dures. Durant la floració el perfum que exhala no és sempre apreciat. Pot arribar a una altura d’entre 8 i 12 metres. Cada llavor té un pes constant de 200mg. Així va néixer “el quirat” -utilitzat com a unitat de mesura per a les pedres precioses- que els romans ja empraven com a unitat de mesura. La fusta vermellosa i molt dura del garrover és preuada en l’ebenisteria.
El 1856, vuit mil garrovers foren exportats d’Espanya cap a Texas, Arizona, Califòrnia i Florida. L’espècie va estendre’s àmpliament a Califòrnia on és considerada una espècie invasora. Quan tallen l’arbre, en reneixen brots i les seves llavors són disseminades pels coiots, mamífers de la família dels cànids i originari d’Amèrica del Nord.
Però aquell arbre esponerós, estampa imprescindible del paisatge mallorquí ha merescut crec que injustament, pocs versos dels seus poetes que han cantat al taronger, al pi, a l’ametller, a la figuera, o a l’olivera. A mi m’agrada molt perquè tal com un guerrer espartà, el garrover és dur i poc exigent a més de proporcionar una bona ombra ben d’agrair durant la calor intensa de l’estiu.
Només record el magnífic poema titulat “Estiuada” de Josep Lluís Pons i Gallarza, un poeta romàntic nascut a Catalunya el 1823, fill de pare mallorquí i mare castellana però ben arrelat a Mallorca, que menciona a la seva primera estrofa el garrover:
“Sota l’ombra redona
Que el garrover sobre el rostoll senyala
Vull sentir una estona
La perfidiosa veu de la cigala”. (…)
Què seria de nosaltres sense poesia!
