“Els secrets sempre s’amaguen als llocs més inesperats, i la Greta no sap si els qui l’envolten no n’amaguen o n’amaguen massa”
No tinc per costum fer-ho, però aquesta setmana he decidit començar la ressenya amb una frase que se’ns ofereix a la contracoberta del llibre. Dubt molt que, en tan poques paraules, jo hagués estat capaç de copsar el desassossec que m’ha provocat Les flames de l’odi, de Nil Kandel.
Certament, és una novel·la negra, amb tots els trets del gènere, però hi he trobat un element més: l’acurada descripció de l’estat anímic de la protagonista. Possiblement, això mateix aporta versemblança i un creixent sentiment d’inquietud a la narració. Però, per fer entenedora aquesta potser massa extensa disquisició inicial, cal que ja us doni a conèixer l’argument.
Quatre anys després de la mort del marit en un incendi estrany, la Greta és incapaç de sortir de casa seva i tenir una vida normal. Només es relaciona amb el seu fill i amb una parella, la Marina i l’Osval, que van aparèixer, gairebé per sorpresa, a la seva vida amb la intenció d’ajudar-la. Però l’Osval mor assassinat i la policia inicia una investigació…
Supòs que, arribats a aquest punt, ja us haureu adonat que la novel·la té un fort component psicològic. De fet, no sé on he llegit que se la qualificava precisament de thriller psicològic. Tanmateix, la definició tant fa.
L’important és que Kandel aconsegueix dosificar el suspens fins a límits veritablement angoixants. De fet, i perdonau-me la trivialitat, m’ha fet venir al cap velles pel•lícules dels anys quaranta, com aquella en què una dona postrada al llit, espera, sense poder fer-hi gairebé res, el seu assassí, o l’altra en què els ulls d’una majordoma reflecteixen una obsessió sanguinària o fins i tot una tercera en què el caçador passeja al voltant d’una casa… Disculpau-me aquesta digressió, però us assegur que, si bé la temàtica no hi té res a veure, la tensió és molt similar.
Si més no, com ja he comentat, a Les flames de l’odi hi trobem els elements essencials de la novel·la negra. Hi ha un crim que és investigat, hi ha intriga, hi ha crítica… I tot plegat en un ordit tan ben teixit que, pàgina rere pàgina, avança la narració sense que en cap moment gosem aventurar una explicació.
Ni tan sols els flashbacks (analepsi, hauria de dir) que s’intercalen són aclaridors, més aviat augmenten la incertesa. I així el misteri s’incrementa més i més. Cada passa, cada trobada, cada conversa que podríem pensar que aportarien llum fan més fosca l’ombra, més espès el laberint. Novel·la negra sí, però amb pinzellades gòtiques.
Així mateix, hi ha el contrast entre el món metòdic dels investigadors policials i la boira que envolta els pensaments de la Greta, per no parlar del misteri que embolcalla les figures de l’Osval i la Marina. Canvis de rumb, descobertes insospitades, cortines de fum, màscares, vels esquinçats… podria continuar enfilant imatges amb l’única intenció de fer-vos veure la brillant complexitat de la trama,
Perquè, com és lògic, no desvelaré el desenllaç ni tampoc esbudellaré més la novel·la. Només afegiré que tot encaixa i res grinyola, i que, després del camí fet, el final és inesperadament lògic i racional.
He gaudit molt d’aquesta lectura, tant com m’ha intrigat. Hem de convenir que, tractant-se del gènere negre, això és una excel·lent recomanació. Si més no, vull cloure la ressenya, com faig sovint amb una cita textual que, en la meva més que modesta opinió, de qualque estranya manera defineix la novel·la.
“Es van cosir les ferides sense desinfectar-les abans. I aquestes ferides et couen a la ment.”
