Un amic de la infantesa, que està en bona forma física, em comentava a Ciutadella de Menorca a les passades festes de Nadal que no sabia on seria sinó fos pel ping pong. Que és un bon exercici físic i de reflexes.
Però el problema apareix quan aquest esport és practicat per una part, perquè mai és convenient generalitzar, de la classe política estatal i autonòmica.
El ping pong que practiquen aquestes persones en realitat no té res a veure amb l’esport tradicional perquè no implica cap mena d’esforç físic ja que, en general, estan asseguts i només fan moure la llengua.
Aquesta sí i amb rapidesa. I s’han afeccionat tant a aquesta mena de ping pong linguïstic i suis generis que fins i tot han convertit el Congrés, el Senat i els Parlaments autonòmics, en grans taules de ping pong. Però, a més a més, aquests practicants s’ho prenent amb tanta dedicació que de mica en mica la taula va tornant gran i en aquests moments es pot dir que fins i tot Espanya sencera és una gran taula de ping pong i, per tant, ja som rècord mundial i medalla d’or olímpica fins i tot abans de celebrar les olimpíades.
Aquesta nova versió política d’aquest esport consisteix en que les pales del ping pong són, en realitat, les llengües, d’on surten les pilotetes amb una velocitat i potència inversemblant i de manera constant en unes partides inacabables que francament no tothom vol o pot seguir. Però potser el més important i que distingeix amb més intensitat aquesta vessant política de l’amable esport tradicional és que si bé no és obligatori assistir a les partides si ho és curiosament treure i pagar entrada, ja que en definitiva el ping pong polític es paga en impostos, sobretot aquests dies que totes i tots estem amb la campanya de la renda.
I les primeres figures d’aquest esport polític arriben a estar tant entrenades i preparades que, ningú sap com s’ho fan, però arriben a llançar envers pilotetes de ping pong fins i tot autèntiques pilotes de tenis per causar més impacte. No vull pensar que s’arribin a llençar pilotes de rugby.
Però aquests nou esport nacional, a banda que no és gratuït com hem dit, la qual cosa ja té prou importància, té un altre problema també no menor i és que els seus jugadors es dediquen especialment a això, ja que són professionals, i aquí ve el problema més greu, perquè no tenen temps per fer gestió que és el que interessa realment a les ciutadanes i ciutadans per ajudar-los en el seu dia a dia.
Tant és així que s’ha arribat a l’extrem que no hi ha pressupostos pel 2024 ni a l’ Estat ni a la Generalitat Catalana, la qual cosa és tant important com curiós i pintoresc. I que, per cert, afecta a serveis bàsics com la salut, l’ensenyament i amb influencia indirecta també a l’atur mitjançant els contractes d’obra pública. És a dir, que afecte a persones vulnerables. Però els responsables d’aquestes situacions continuen jugant i jugant al ping pong lingüístic-polític en una partida infinita.
I davant d’això, amigues i amics lectors, algunes ciutadanes i ciutadans i de cada dia més i malgrat tenen l’entrada pagada per veure aquests llargs i interminables espectacles, de cada dia són més aquells a qui no els interessa i el que sí que fan és que quan arriba la nit comencen a jugar al ping pong però amb les estrelles i fins que surt, ja de matinada, l’estrella de l’alba.
