Itziar Lecea / Ciutadella – Paula Alonso Fornieles és una al·lota nascuda a Maó l’any 1998. Inclosa dintre de la generació Z, va partir als sis anys a viure a la Seu d’Urgell amb sa mare. Va estudiar Literatura general i comparada a Madrid i, en acabar, després d’una etapa a Anglaterra, ha tornat a Menorca, seguint les passes de la seva mare, el seu referent vital i a qui es troba molt unida. Parabòlicament, però, té molt clar que ella no ho vol ser, mare.
La generació que renega de la maternitat
“No som mare ni ho vull ser”, afirma rotunda na Paula. Baix aquesta premissa, a més de convicció, ha muntat un grup de lectura que té lloc a La Torre de papel anomenat Maternitats dissidents, una oportunitat per obtenir una visió desensucrada i no normativa del que suposa la maternitat. “La meva idea, amb el curs, és fer com un procés d’embaràs, amb tot el que implica, i endinsar-nos en què signifiquen les relacions maternofilials”, comenta.
“Quan em pregunten per què no vull ser mare, em sento una mica egoista. Però tenc molts d’arguments per no ser-ho, sense voler dir que qui vulgui ser mare, té tot el meu respecte i estaló. Però hi ha moltes raons que em duen a tenir aquesta postura. Primer, veient com la meva generació ho tenim tot bastant difícil, arribarem als 30 sense una feina estable, una casa, un entorn segur per tenir una criatura. Segon, crec que tal com està el món ara mateix, amb la sobrepoblació que tenim i pensant des d’una perspectiva ecològica, hi ha molts infants al món que no tenen pares, pel que crec que qui vulgui tenir fills, té l’alternativa d’adoptar. I, per últim, jo no he tingut mai un instint maternal, pel que no puc jutjar a les persones que són mares, perquè la part biològica no l’he sentida mai.”
El retrat de na Paula no és molt diferent del que tenen moltes al·lotes de la seva edat i més joves. Tanmateix, és també una generació que està obrint els ulls a la part més crua de la maternitat, i no té por a exposar-la. “M’interessa molt parlar de les maternitats dissidents des de les infinites contradiccions que implica prendre la decisió de ser mare.”
No conec la meva filla
Un dels temes que na Paula vol tractar al curs a través de la literatura és el de la relació d’una mare amb un nadó, i com es viuen aquelles primeres setmanes. “Dur a algú dintre del ventre durant 9 mesos i, quan neix, no tenir una connexió immediata, és un fet real que no es mostra. A ma mare li va passar. I és natural, perquè a ser mare s’aprèn, es necessita un temps per estimar a una criatura que, tot i haver estat gestada a dintre teu, no coneixes.
La facilitat per tractar els temes que envolten la maternitat des d’una perspectiva sincera, és el que na Paula també cerca a través d’aquest curs. Mentre, a les xarxes socials es poden trobar canals on s’idealitzen certs aspectes damunt d’altres, i també espais on es denuncien experiències vitals que no es solen mostrar. “Crec que sí que s’estan veient altres tipus de maternitats, perquè hi ha diferents referències de dones que són capaces de parlar de la seva experiència, que pot no ser el mateix que el que es ven com a maternitat. Hi ha mares que parlen de la part difícil i crua de la maternitat. Les xarxes socials crec que ens mostren tots els contrastos”, comenta na Paula.
Una conversa necessària
“No sé si es parla gaire de les dificultats de ser mare i les contradiccions que genera, però sí que s’està començant a veure el distanciament entre la necessitat de ser mare, però també ser dona”, apunta na Paula. “Puc tenir un fill, però tenc les meves necessitats com a dona, i no per això som una mala mare. Una dona hauria de tenir dret a fer altres coses més enllà de la criança i cuidar dels fills. A la generació de la meva mare, aquesta visió de la dona com a dona, no existia. I, de fet, moltes d’aquestes mares han sofert el síndrome del niu buit. És normal, si centres tota la teva vida en cuidar d’un fill o una filla i no fas res més. Quan parteix, arriba la buidor. I és una exigència autoimposada que als homes no els hi passa tant.”
Així, na Paula apunta al fet que “la paraula mare sona molt gran, implica moltes responsabilitats que no s’apliquen a la paraula pare. Pots donar la vida pels teus fills, però quan marxen, què et queda? Crec que la meva generació està rompent amb aquest corrent social.”
Altres maneres de ser mare
Dintre d’aquestes maternitats dissidents que planteja el grup de lectura de na Paula, ella mostra la seva opinió. “Tal com està el món, crec que s’hauria de potenciar la comaternitat, poder formar part de la criança d’un fillet o filleta des del punt de vista comunitari. Que no és molt diferent del què passava en l’època de les nostres àvies o besàvies, quan tota la família s’implicava en la criança dels fills.”
L’ajuda en la criança és dels temes clau en la separació del binomi mare-dona. “El tabú més gros, des del meu punt de vista, és que la societat et jutjarà si ets mare i dius “estic cansada”. Crec que cal parlar-ne més. No s’està donant veu a la part més crua de la maternitat. I s’ha de poder dir més enllà dels cercles petits, sense que es jutgi a la dona que ho diu. Les mares també són dones i han de tenir la seva independència.”
