A Ciutadella de Menorca, a la popularment coneguda com a plaça des mercat o plaça des peix, hi podem trobar una gran placa de marbre que ha resistit el pas del temps i dels canvis polítics i que porta inscrit: Plaza de la Libertad.
Possiblement, molta gent ho desconeix, però aquest nom commemora la revolució de 1868, anomenada La gloriosa, que derrocà Isabel II, la borbona, i l’envià a l’exili.
Aquests paràgrafs introductoris no tenen altre intenció que situar el context històric de la novel·la que aquesta setmana us vull recomanar, alhora que fer-vos avinent que els fets que s’hi narren no són del tot aliens a la història de la nostra illa.
Així, El federal, de Sebastià Alzamora, ens parla del Foc de la Bisbal, un aixecament revolucionari que pretenia convertir Espanya en una República federal. El combat entre la població revoltada i les tropes espanyoles esclatà el 6 d’octubre del 1869, només un any després que l’enderrocament de la dinastia Borbó hagués aixecat esperances de canvi i regeneració.
El federal, deixem-ho clar des d’un principi, és una engrescadora i vibrant, a moments èpica, novel·la històrica en què personatges, reals i ben documentats, ens fan viure intensament tot el que va succeir aquells anys convulsos. Tanmateix, va més enllà, sortosament molt més enllà. Ja hi tornarem.
Fixem-nos, llavors, en els personatges. En primer pla Pere Caimó, alcalde de Sant Feliu de Guíxols i diputat federalista i Romualdo Crespo, governador militar de Girona. També Isabel Batalla -esposa de Caimó – i Isabel Vilà, una noia pionera del sindicalisme i del sufragisme. En segon terme un ventall força ample, des de Francesc Sunyer al Matabous, des de l’almirall Topete a Anna Rocas… De qualque manera és també una novel·la coral.
Però, si més no, la narració es centra en els dos primers, i el que simbolitzen. Per una part la radicalitat democràtica, per l’altra la reacció retrògrada. Si Caimó proclama que “les institucions, les constitucions, són creacions dels homes i dels pobles. I aquestes coses no poden ser creades si abans els homes i els pobles no tenen la seva llibertat”, Crespo actua des de la concepció que “… la força sempre és necessària (…) Fins i tot humans fets i drets, súbdits del regne d’Espanya i no micos d’una selva colonial, necessitaven que se’ls recordés que, sense principi d’autoritat, anem tots de dret cap a l’anarquia i el caos”.
De fet, això ens porta al que abans tot just havia insinuat, a adonar-nos que en el fons les coses no han canviat. Han passat més de cent cinquanta anys i a això que anomenen Espanya encara hi trobem repressió de la dissidència, desinformació orquestrada, llenguatge falsari, traïcions, abús de poder, conxorxes entre església, exèrcit i les grans fortunes, perpetuació de l’statu quo, injust i corrupte, sota el maquillatge de pretesos ideals democràtics i pervivència a sang i fetge del centralisme més sufocant. Nihil novum sub sole Hispaniae.
Certament, es tracta d’una novel·la històrica, però se’n pot fer una lectura ben actual. Almenys, aquesta és la que jo n’he fet, i si vaig errat només és meva la culpa.
Tanmateix, vull deixar estar ja el rerefons, diguem-ne, ideològic de la novel·la per simplement comentar-vos, per acabar, que El federal és, sense cap mena de dubte, una obra apassionant, en la qual se’ns narra, amb un ritme tan trepidant com perfectament mesurat, els antecedents, els fets i les conseqüències. Llegir-la és gaudir i aprendre, reflexionar i indignar-se. En definitiva, una novel·la que deixa petja. Per a mi no hi ha millor recomanació possible.
