El vent “d’autan” Per Raymonde Calbo Laffitte

A la primavera i a la tardor, les bufades violentes del vent “d’autan” són molt perilloses a les regions més planes d’Occitània, en particular a la regió de Tolosa de LLenguadoc i els seus voltants. “Autan” ve del llatí altanus que significa vent d’alta mar, un vent que pot fer tornar foll i que els pagesos occitans varen batiar com a “vent del diable” perquè les seves ràfegues tenen prou força per  destruir totes les collites del camp. El vent “d’autan” ve del sud-est, i record la seva calidesa quan bufava lleugerament a l’estiu al meu poble del Pirineu que li feia de barrera.

Mon pare m’explicava que les creences populars deien que aquell vent irregular i ensordidor a la plana feia tornar boig i provocava malalties cardíaques i parts prematurs. També que aquell vent havia passat a formar part de la història amb la “cançó de la Creuada contra els càtars 1209-1229” que descriu amb un gran realisme la tempesta del vent “d’autan” que acompanyà l’últim atac llançat pels Creuats durant l’assetjament  de Tolosa de Llenguadoc el 1218. D’altra banda, els historiadors de Tolosa parlen d’aquest vent en evocar l’incendi  de la ciutat sota el regnat de Lluís XI, l’any 1463 avivat pel vent “d’autan” que va destruir set mil cases, es a dir les dues terceres parts de la ciutat.

Aquest vent tan odiat era interpretat com una lluita maniquea entre el bon vent o “vent de Déu” representat a la regió de la plana Occitana pel vent del nord-oest denominat “Cerç”, un vent sec que purifica l’aire,  i el dolent “vent del diable” o vent “d’autan” del sud-est que a part de  destruir les collites transformava el vi de les barriques en vinagre.

Per això les possessions eren adaptades a aquest vent i l’eix principal de l’edificació era paral·lel a la direcció del vent que es topava sempre amb un mur sense cap obertura. La cuina estava orientada al sud i sovint protegida per un tendal anomenat “la capelada”. Un fet que avui s’ha oblidat a les noves construccions d’aquelles regions i que ocasiona problemes de trencadisses de vidres i renous.

També contaven que el vent “d’autan” alterava el comportament dels folls i dels animals: els bous pegaven cornades, els cavalls cosses, els cans mossegaven, els  escurçons atacaven,  els peixos no tenien gana  i existia una parèmia que deia: “l’autan” no és ni caçador, ni pescador, ni favorable al perseguidor de faldilles”.

Per la gent de la plana occitana aquell vent “d’autan” era maleït perquè com contaven els vells pagesos d’aquella terra que ja no hi són: -“aquell vent bufava el divendres Sant i no va voler dur amb ell l’aigua al Crist clavat a la creu, per això és maleït”.

Al meu poble per sort aquest vent no regna en mestre perquè les muntanyes n’aturen la seva virulència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.