Les cendres a la piscina Per Eduard Riudavets Florit

Com bé sabeu els que seguiu aquesta secció setmanal de recomanacions literàries, som un lector omnívor. Tant m’és la temàtica, l’estil o l’estructura d’una novel·la. L’únic important és que, d’una manera o l’altra, m’arribi. És a dir, que m’impressioni o m’ompli d’indignació, m’emocioni o em faci pensar… o tot alhora. El que em fa rebutjar una obra és que m’avorreixi o em deixi indiferent. D’aquestes no en veureu cap ressenya.

Així, avui us vull parlar de Les cendres a la piscina, de Laura Gost. Ja la coneixereu, no debades va guanyar el premi Proa, però si no l’heu llegida us he de dir que és una novel·la que m’ha impactat, indignat, emocionat i fet pensar, que m’ha mantingut engrescat des del primer paràgraf fins al darrer.

Tanmateix, en llegir-la, m’ha semblat passejar per un paratge conegut. No debades som illenc com l’autora, i si bé Mallorca ha tingut un desenvolupament diferent del de Menorca, hi ha força similituds. Així mateix, els anys que vaig viure a l’illa gran i les meves lectures de novel·listes mallorquins m’han fet molt propera la narració. Si més no, també us ho vull dir, un lector que no tingui la més petita idea de la societat en què la novel·la ens immergeix, també gaudirà molt de Les cendres a la piscina.

Perdoneu que m’hagi allargat tant en els prolegòmens, és hora ja de fer cinc cèntims de l’argument.

En Sebastià passa de fer de pagès a enriquir-se construint hotels per als turistes. El seu ascens i caiguda, en un món que gira molt de pressa, ve marcat per la seva vida conjugal amb tres dones de tarannà i origen molt diferents.

I si bé la seva vida esdevé el retrat d’una època, dels anys cinquanta fins a l’actualitat, no penseu trobar-vos amb una novel·la pedant on la tesi sociològica és justificació i excusa per a la narració. En absolut. Ans al contrari, l’autora ens narra la trajectòria del protagonista sense escarafalls retòrics, amb una naturalitat i fluïdesa veritablement sorprenents. No ens alliçona, no ens etziba cap mena de discurs, es limita – i això és per a mi una de les virtuts de la novel·la- a contar-nos fets i situacions. Les conclusions, si desitgem extreure-les, són a càrrec nostre.

Si més no, no me’n puc estar d’incloure una cita textual que de qualque manera reflecteix de què estic parlant.

“Potser aclaparats per l’abisme que en pocs anys els ha allunyat d’aquell cunyat que reconeixen com a còmplice fins que, amb l’eclosió del boom turístic, la germanor llaurada al camp durant dècades queda soterrada davall capes gruixudes de formigó.”

Perquè, per altra part, la novel·la no es centra exclusivament en la figura d’en Sebastià, el focus és tan gran, i això per a mi també és un gran encert, que il·lumina tot el seu entorn. No és una biografia novel·lada, sinó més aviat la història d’una família mallorquina en una època de canvi accelerat.

En aquesta línia de normalitat gairebé quotidiana, no hi trobem, sortosament, escenes tràgiques ni alts i baixos memorables, Gost no pretén fer èpica del que no va passar de ser l’aprofitament d’unes circumstàncies. Però tampoc hi topem amb barroeres ridiculitzacions que rebaixin el to de la narració.

Així mateix, la novel·la, escrita en tercera persona i en present narratiu, té un llenguatge tan ric com planer que ens la fa encara més propera.

No tinc ja gairebé espai per parlar-vos del conjunt de personatges que l’habiten, però potser només em cal dir-vos que són reals i creïbles, tant que ens assemblen veïns o vells coneguts. I, de fet, poc o molt, això són.

He de cloure ja la ressenya.  No hi puc afegir gairebé res, només que no us negueu el plaer de llegir-la.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.