En una petita població musulmana de la mida de madina Minurqa, a més de la mesquita major, que els divendres congregava a tota la comunitat islàmica (Umma) davant el mihrab, on estava dipositat l’Alcorà (Kitab), hi havia altres mesquites més petites, una en cadascun dels barris que formaven la vila.
La mesquita major estava adornada amb major luxe que les altres; l’ulama que dirigia la pregaria dels divendres es situava a la part superior del minbar (escala de fusta, ricament entallada), col·locat al costat del mihrab i de front als fidels congregats dintre de l’haram (sala interior proveïda de columnes). Ell era qui recitava i dirigia la salmodia general dels congregats, els quals també escoltaven les seves al·locucions i pregaven en comunitat.
Al mig d’aquella estança hi havia suspès un gran anell (de metall o de fusta) del qual penjaven algunes cassoletes de ceràmica o vidre, contenidores d’oli, que cremaven per il·luminar l’estança. El rotllo solia estar suspès del sòtil amb una corda i corriola, per poder-lo pujar o baixar a voluntat.
La mesquita major de Madina Mayurqa (Ciutat de Mallorca) va ser donada a l’Església per Jaume I el Conqueridor (1230). Alfons III actuà d’una manera similar, i manà consagrar la mesquita menorquina a la Verge Santa Maria, convertint la mesquita en església parroquial. una donació que es va fer en el mes de gener de 1287, mentre que la seva consagració no fou fins el 2 de febrer del mateix any, festa de la Candelera.
El rei aragonès Alfons III, en un altre document (12- III -1287) manà al seu tresorer, Arnau de Bastida, que entregués a frai Galcerà de Tous, la quantitat de 138 sous barcelonesos per costejar un altar i unes campanes per a la capella reial de la nova església, i amb un altre document (8 –II- 1287) altres 40 sous barcelonesos per l’adquisició d’una taula de pi pintada (retaule) comprada al genovès Epià, per ser col·locada damunt l’altar. Es tractaria de la primera pintura romànica – gòtica, amb una representació de la Verge Maria en el centre, acompanyada d’altres sants o santes als laterals.
La transformació de la mesquita major en una església gòtica, més petita i més baixa que l’actual, trigaria més d’un segle en ésser construïda per suplantar les vetustes traces islàmiques, ja que l’edificació de les muralles protectores que pretenien circumdar la població eren prioritàries. Les altres mesquites existents a Ciutadella són conegudes a través a les donacions fetes per Alfons III als frares mercedaris i trinitaris durant la seva curta estància a Menorca.
Amb una cèdula reial, datada a Ciutadella 1 de març de 1287, el jove rei feia donació a fra Guillem de Villalonga i fra Pere de Mur de l’Orde de la Mercè de València unes cases i una mesquita a Ciutadella, perquè en elles fundessin un convent i s’establissin a Menorca (ACA Reg. 64 f. 160v) document que fou publicat per Cosme Parpal.
Al mateix temps, el monarca cedia a fra Joan de Bas, fra Nicolau Sa Font i fra Bernat Domingo, trinitaris de Ciutat de Mallorca, (1 – III – 1287), unes cases, una mesquita i un corral, ubicats a Ciutadella, per la seva residència, amb la finalitat de construir un hospital, una església, un cementiri i un hort (ACA Reg. 64 f. 160v), document també publicat per Cosme Parpal.
Dos mesos després (Morella 10 – V – 1287) el rei es dirigia a Pere Garcés de Nuz, castellà i governador de Menorca, i a Pere de Llibià, perquè cedissin a Jacme de Bas, de l’Orde dels trinitaris de Mallorca una heretat propera a la vila de Ciutadella per destinar-la a hospital, i en ell atendre els pobres i pelegrins (ACA Reg. 70f. 113).
Fetes aquestes primeres donacions immobiliàries, el jove rei procurà fer la primera Ordenació Eclesiàstica de Patronat per a Menorca. Manà a Pere de Llibià (23 – I -1289) crear tres capellanies de patronat a l’illa. Una a Ciutadella, sota l’advocació de Santa Maria, una altra a Santa Àgueda (al centre de l’illa) i la tercera a Maó.
Per a Ciutadella, atorgà a Arnau de Sarrià (València 20 gener de 1289) un benefici personal en la parròquia, i per una altre document (Barcelona 9 maig 1290) el nomenava Paborde de l’illa, màxima autoritat eclesiàstica, que va ostentar fins la seva mort. El nomenament de Sarrià com a paborde de Menorca suposava lligar l’autoritat religiosa depenent del bisbat de Barcelona.
Arnau de Sarrià fou substituït en el càrrec per Guillem de Vilanova, canonge de Barcelona, que fou nomenat per Jaume II d’Aragó (1 març de 1293). Vuit anys despès, a resultes del canvi polític experimentat pel Tractat d’Anagni (1295), Guillem de Vilanova, el paborde que actuava sota l’autoritat del bisbe de Barcelona, fou destituït per Jaume II de Mallorca amb el document conegut com a Pariatge (1301), i era novament col·locat en el càrrec, però ara sota l’autoritat del bisbe de Mallorca. No era possible que un eclesiàstic de rang estigués sotmès a l’autoritat d’un altre senyor que no fos el titular del reialme.
Amb la nova Ordinació Eclesiàstica de Menorca (Pariatge de 1301) Jaume II de Mallorca creava set parròquies i tres capellanies de patronat a l’illa de Menorca, de les quals sorgirien les quatre poblacions menorquines. La resta de les donacions fetes per Alfons, sobretot les eclesiàstiques, foren revocades, exceptuant les fetes a franciscans i clarisses. En aquest cas, Jaume II aplicava el capítol II de la Carta de Franquesa de Mallorca (de militis et sanctis) que prohibia la cessió de propietats immobiliàries a eclesiàstics i cavallers sense el permís reial, sota pena de confiscació.
La pretensió d’Alfons III de crear una capella al cim de Santa Àgueda no va tenir una resposta favorable. La capella de Santa Àgueda seria fundada per la reina Elionor de Sicília, tercera esposa de Pere IV, entre 1353 – 1358, en plena guerra amb la República de Gènova, i com a donació a l’Església de part les rendes rebudes a Menorca en concepte de dret de cambra donades pel seu espòs, Pere IV.
Com a l’interior del Castell de Maó, durant el segle XIII, no hi havia cap mesquita, el rei Jaume II d’Aragó, l’any 1294 (Barcelona 20 de maig) va fer donació als habitants de la vila i terme de la localitat d’un pati de terra, dintre el Castell, en el qual poder edificar una església en honor a la Verge Santa Maria (ACA Reg. 194 f. 11v). Aquesta primera i primitiva església molt prest va ser ampliada i modificada aprofitant el mur interior del Castell, edificació que va condicionar la urbanització del interior del primer recinte (El Castell).
En no existir una mesquita a l’interior del castell de Maó (Kalat Maguna) certifica la poca importància que tenia la població en època islàmica així com el seu reduït nombre d’habitants.
