Com m’agradaria tenir el talent de Marcel Proust per ésser capaç com ell d’escriure set volums a la recerca d’un temps perdut fet de records! Però malauradament no som més que una simple “amateur” que durant un temps, gràcies a la generositat d’en Bep Al·lès, director de l’Iris- una revista local magnífica- he tengut l’honor de poder compartir amb els lectors de la revista una pàgina setmanal de contes i remembrances. Crec que han de saber retirar-se a temps abans de caure en una rutina monòtona de continguts repetitius i avorridors pels lectors que han demostrat un cert interès pels meus escrits, un fet pel què els estic profundament agraïda. Crec que a través de molts dels meus relats s’han pogut constatar les semblances entre el món occità tradicional, la meva pàtria natal, i l’illa de Mallorca on visc des de fa ja més de mig segle. N’és prova tant la cultura popular com la llengua d’ambdós territoris. També aquests contes i remembrances estan imbuïts d’elements percebuts i més o menys transformats en noves realitats subjectives, entre la història i la llegenda, la ficció i la realitat. Però sempre he escrit des del sentiment tendre i generós, des del cor i des de l’estimació sincera per aquests dos petits països que són Mallorca i més recentment Menorca així com per la seva gent. És hora de fer un parèntesi per cercar noves fons d’inspiració. Moltes gràcies a tots. Al reveire, a reveure, au revoir.
