Hem creat una societat que premia i estimula el mal. I, com tota obra humana inspirada en formes diabòliques, és una creació, un artefacte, que té una estructura que va de dalt a baix i que no deixa ningú pel camí. Des del rei que passa a ser emèrit i es veu obligat a exiliar-se a Abu Dabi degut a les seves maleses fins a l’okupa de Coves Noves que no en té prou en ocupar un domicili sinó que es fa seva una segona residència de luxe i que, quan és desallotjada, se’n duu amb impunitat el mobiliari sense que ningú ho impedeixi; fins als cinc mil propietaris que han construït durant els darrers anys de manera il·legal damunt terreny rústic davant els ulls passius de les autoritats. Tothom és estimulat a fer el mal perquè el poder ha donat impunitat a les persones que l’exerciten i així el rei emèrit torna a Espanya amb tots els clamors i les autoritats locals li organitzen regates en el seu honor o és convidat a la final de la Champions League a Londres en companyia dels seus descendents; l’okupa surt per la tele i és convertida en una estrella mediàtica amb nom de figura del pop i, per acabar-ho d’adobar, els propietaris que van construir en terreny rústic veuen com el govern els amnistia i els hi perdona el delicte a canvi d’una ridícula compensació econòmica que servirà en part per convidar el rei Felip VI a Mallorca o per pagar els jutges que protegeixen els okupes després d’aplicar lleis que afavoreixen l’ocupació, la corrupció i la construcció il·legal. La sensació que tenim els ciutadans que no hem robat, que no hem ocupat cap domicili o que no hem construït de manera il·legal en terreny rústic és de ridícul i de vergonya. Les persones honrades ens hem convertit en dendelets, en botxots, en persones bàmboles que no s’han adaptat a aquesta Espanya corrupta que tolera i estimula el mal. I, a pesar d’aquesta sensació de no assabentar-nos de res, d’intentar trescar pel camí recte com ens van ensenyar els nostres avantpassats, els nostres majors, no se’ns passa pel cap sortir d’aquesta senda clara a pesar de córrer el perill de passar per idiotes. Per què ho fem? Per vergonya? Perquè sabem que, com ens va deixar escrit Martin Luther King (“El que és preocupant no és la perversitat dels malvats, sinó la indiferència de les persones bones”), si les persones bones, o les persones que no cometem de manera conscient maldats, no actuéssim així el món s’enfonsaria? És fàcil ser bo, allò que és difícil és ser just. “La mort de l’empatia humana” -avisa Hannah Arendt- “és un dels primers i més reveladors signes d’una cultura a punt de caure en la barbàrie”. El bé comú ha deixat d’importar, només importa el bé individual. Així cauen les civilitzacions, els imperis. L’imperi romà n’és una prova. Les persones que no cometem infraccions i respectam la llei ens hem convertit en els integrants de l’orquestra del Titànic. El vaixell es va enfonsant i no ens passa pel cap deixar de tocar. És la nostra naturalesa. Una vegada van demanar a Gandhi quins eren els factors que destrueixen l’ésser humà. El controvertit pacifista va contestar: “La política sense principis, el plaer sense compromís, la riquesa sense treball, la saviesa sense caràcter, els negocis sense moral, la ciència sense humanitat i l’oració sense caritat.” Aquesta època vivim. Però no us preocupeu, mentre l’aigua d’aquest món líquid no ens cobreixi continuarem tocant.
BOTXOT. Molt estúpid o grosser d’enteniment; castellà bobalicón, bobazo. Derivat pejoratiu de boig.
