A Espanya no hem de tenir por de la irrupció de l’extrema dreta perquè a Espanya mai se n’ha anat l’extrema dreta. Amb la transició imperfecta van deixar l’extrema dreta instal·lada al poder. El cas més significatiu va ser el traspàs de posicions del cap d’estat. Franco va nomenar Joan Carles I, el va agafar de la mà i més o menys li va dir que podia fer el que volgués sempre que mantingués la unitat d’Espanya. Anys després hi va haver l’abdicació i Felip VI va demostrar a tots aquells que en tenien dubtes que la falsa transició entre una dictadura i una monarquia parlamentària havia estat un triple joc de mans del màgic Pop: res per aquí, res per allà perquè tot es manté igual: entre posar-se a favor de la població atonyinada com hauria fet qualsevol monarca europeu d’una democràcia consolidada es va posar a favor dels policies que ara han estat amnistiats. Cap sorpresa. La sorpresa va ser pensar que era un governant preparat quan havia estat coronat amb la corona de macarrons del príncep de Lampedusa. Però el més significatiu de la falsa transició amb la qual ens van entabanar va ser el pas del Tribunal d’Ordre Públic creat durant la dictadura i que tenia la missió de reprimir el que el règim considerava delictes polítics i garantir l’estabilitat del franquisme. Fou dissolt el 1977 per un decret de Joan Carles I i reconvertit en l’actual Audiència Nacional que fa el mateix paper amb una altra disfressa. El president de l’Audiència Nacional té la consideració de president de sala del Tribunal Suprem i és el president nat de totes les sales. Amb aquests antecedents no és estrany -cap sorpresa, una altra vegada- que el Tribunal Suprem hagi contradit el Poder Legislatiu i s’hagi negat a aplicar la llei d’amnistia a bona part dels dirigents encausats. Així, si tot plegat és tan escandalós, per què no s’alça el poble? La majoria de mitjans de comunicació espanyols també formen part de l’extrema dreta i, o no han posat èmfasi en la gravetat de la situació, o n’han minimitzat la gravetat i repercussió reputacional d’Espanya arreu del món. La primera mostra d’un estat totalitari és la perversió del llenguatge. Monarquia, judicatura, mitjans de comunicació… són les columnes que sostenen l’entramat però precisen d’altres complicitats més amables per tal d’evitar que la gran torre s’enfonsi. L’església espanyola, a diferència de moltes altres esglésies catòliques del món, també és majoritàriament d’extrema dreta amb esforçades excepcions. Els dirigents de les federacions esportives més importants -no ho oblideu, el futbol és l’opi del poble- també són d’extrema dreta. I també els presidents d’entitats com ara la Real Academia de la Lengua Española són d’extrema dreta ja que, com hem vist unes línies abans, el llenguatge és el constructor del relat i no és el mateix que es faci en l’idioma del poder o en un idioma rebel i minoritzat. No ve l’extrema dreta. L’extrema dreta sempre hi ha estat i no ha marxat mai d’Espanya. És preocupant el seu ascens a Alemanya o a França perquè allà l’extrema dreta va ser derrotada a la Segona Guerra Mundial. Els ciutadans alemanys i francesos sí que han d’estar preocupats. Els espanyols ja esteim acostumats a menjar les receptes que s’estan cuinant a Europa. Som el bèlit que és colpejat per la cana que ens fa saltar i no sabem on anirem a parar.
BÈLIT. Joc d’al·lots. S’empra un bastonet curt (el bèlit) i un de més llarg (la cana). Un jugador colpeja un extrem del bèlit amb la cana i el fa saltar.
