L’estiu del gaig blau Per Eduard Riudavets Florit

“I no pateixis, que explicaré fins on pugui explicar, perquè el dia que nosaltres no hi siguem per explicar-les, no entendran re, aquesta mainada (…) Que al final semblem burros, sempre callant i acotant el cap.”

Aquesta setmana he volgut començar la ressenya amb aquest paràgraf de la novel·la, L’estiu del gaig blau de Jordi Font, perquè, almenys en la lectura que jo n’he fet, tinc la sensació que ens en dona una de les claus de la història. Més endavant hi tornarem, però ara cal us faci cinc cèntims de l’argument.

A divuit anys, el protagonista deixa enrere el poble i marxa a Londres amb la intenció d’alliberar-se de la influència del seu pare. Allà emprèn una nova vida, però la mort de la seva mare el força a tornar. El retorn li suposarà reviure episodis de la seva infància i adolescència i afloraran secrets i conflictes.

El primer que m’ha sobtat, i m’ha entusiasmat, d’aquesta novel·la és la descripció de l’entorn. Un poble petit que l’autor no ens presenta com si fos una peça a observar, ans al contrari ens aboca a viure’l, ens permet ser-hi dins, ens hi immergeix.  Sense cap mena de dubte, aquest enfocament, tan difícil com ben resolt, aporta gran emotivitat i versemblança a la narració.

Escrita en primera persona, he de destacar així mateix la riquesa del llenguatge, en especial pel que fa a termes relacionats amb les tasques de conreu de la terra, de la pesca de riu o de la captura d’ocells.

“Allà (…) hi guardava tot el seu arsenal: enfiles, cistelles, fitores, ballestes, esteles i tot un reguitzell de trampes, ormejos de pesca i aparells de caça.”

“Us podem portar una cardina, o un gafarró, o un verdum…”

El protagonista recorda, i amb els records retornen les paraules, les expressions, els costums que havia arraconat. I amb ell també ho fem tots els que tenim el plaer de llegir el llibre, perquè, al cap i a la fi, “la memòria és un artefacte sense volant…”

Si més no, record pot voler dir nostàlgia. I si bé és cert que l’enfrontament que empeny el protagonista a marxar no és quelcom que s’oblidi, no ho és menys que l’enyorança també hi té el seu cau.

“… jo també trobava a faltar el freixe de ca l’Abella i l’acàcia de can Perich i els xiprers del cementeri…”

I ara, però, hem de tornar al principi, un poble petit no és precisament l’oasi d’harmonia que alguns habitants de grans ciutats s’entossudeixen a imaginar. Ho sé per pròpia experiència. Hi ha velles històries ocultes i actuacions miserables, enraonies i baralles, odis i venjances. Com arreu, ben cert, però el coneixement proper i l’obligada convivència fan que els sentiments siguin força més esmolats i corrosius. A més, a vegades el silenci pot arribar a ser una ferida infectada.

Voldria donar més detalls, però no som prou hàbil per fer-ho sense aixafar-vos la guitarra. Potser, però, ara hi puc afegir una impressió personal. Tot llegint L’estiu del gaig blau he sentit la flaire dels contes populars, de les rondalles. Com si tornar al poble suposés també un retrobament amb un món més arrelat a la terra. No debades, dos dels capítols ens expliquen precisament un conte.

Tanmateix, ara rellegesc el que he escrit i em fa patir haver-vos donat una falsa impressió. En la tornada al poble, malgrat la barreja d’emocions, hi ha també moments feliços, descobriments venturosos, solidaritat entre veïns i, de qualque manera, també el rescat de la pròpia identitat.

En definitiva, una novel·la que a partir de l’acurada descripció de la vida rural ens fa pensar en el pas del temps, en què girar la ullada cap el rere sovint és inevitable, en què les arrels romanen malgrat que s’hagin tallat les capçades.

He llegit que L’estiu del gaig blau és la primera novel·la de l’autor. Esper, de tot cor, que en vinguin moltes altres. He gaudit de ser part del seu món.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.