Miquel Ametller Caules neix a Ciutadella el dia 16 de novembre de 1937. Per mor de la guerra, neix en una cova de baixamar. És fill de Miquel Ametller Florit es Gallet (La Foradada d’es Migjorn, 1903 – Ciutadella, i 1975) i Esperança Caules Moncadas (Ciutadella, 1908 i 1996). Té dues germanas i un germà: Anita (1932), Sebastià (1933 – 2007) i Esperança (1946). Ametller no pot anar a escola, aprèn a llegir gràcies a la germana, amb la qual llegia colorins i tebeos. Quan son petits, la família viu al lloc de ses Gelades, al costat de Son Olivaret, on son pare és pagès; després estaran a l’estància Montserrat, al camí Santandria. A més, son pare era glosador i de petit el va acompanyar a glosats. Sempre recordava que tenia set anys quan son pare li va fer cantar en públic la primera cançó. Dins l’estable, pare i fill glosaven mentre munyien les vaques. En principi, glosa en l’àmbit familiar i rural. Quan té quinze anys (1952), la família deixa el lloc i entra a un hortal. Ell comença feina al poble. Ho fa a ca’n Miquel Anglada, en Coca-rossa, fent cadires i gafes d’estendre. Al cap de cinc anys fa feina un temps a la bijuteria, fent estampats amb una premsa. Després de fer la mili a Mercadal i la Mola, canvia de feina per fer-se picapedrer de pous, quan els pous es feien a mà. L’any 1963 es casa amb Margarita Gomila Barber, ferrerienca, filla d’en Xec Pam. Deixa de fer pous i es fa picapedrer per obrir síquies o va pels llocs a treure roques… durant cinc anys. Feina feixuga. La parella té tres fills: en Miquel, n’Esperança i na Núria. Cap al 1980, en Miquel passa a fer de paredador de paret seca, va per ell i entra a la brigada municipal, fins circa de l’any 2000. La dècada dels seixanta i fins la recuperació de la cultura popular durant la transició, el glosat està bon i mort. Després de l’esforç del Col·lectiu Folklòric de Ciutadella per fer sortir els antics glosadors que hi quedaven, Miquel surt en públic en companyia d’Esteve Barceló es Verderol i, més endavant, Josep Coll Triay. A principis dels vuitanta organitza trobades els diumenges de capvespre a casa, on van joves a aprendre a cantar. L’any 1983, Miquel i altres menorquins participen en les festes de Sant Sebastià (Palma), on coneixen els improvisadors bascos, els bertzolaris, els quals els expliquen com mantenen escoles per mostrar l’art de la poesia a Euskadi. Entre 1983 i 1986 comença a donar lliçons de glosa a Ciutadella i visita qualque escola. A partir de 1986 organitza cursos a través de l’A.VV. Glosador Vivó. El 1995 participa en la creació de l’Escola Menorquina de Glosat, que compta amb suport institucional. El 1999, amb el primer grup de joves que surten glosadors en aquesta escola, funda l’associació Soca de Mots, que constitueix una estructura organitzativa amb dues funcions: el manteniment de les escoles i la coordinació dels glosats als que son convidats. Miquel i Esteve, amb Antoni Pons, a la guitarra, són l’ànima d’aquestes primeres onades. Un altre front que obre Miquel i els seus companys és el de fer arribar la glosa menorquina a fora: Mallorca, Catalunya, País Basc, Canàries, Itàlia, Cuba, Xile, etc. Però també de dur glosadors d’altres cultures a Menorca, perquè toquem amb ses mans que el llenguatge és universal. L’home ha rebut homenatge populars, com el de Soca de Mots i institucionals, com el de l’Ajuntament de Ciutadella (1015) i el premi Ramon Llull del Govern Balear (2017). Mor el 20 d’octubre de 2024.
Nota: De les moltes fotografies de Miquel Ametller, he escollit aquesta dels darrers temps del glosador que m’ha passat Bosco Gomila. A pesar que el micròfon diadema lleva nitidesa al rostre, expressa la relació entre la glosa tradicional i la modernitat.