Mentre, el Consistori s’encarregava de trobar una casa per ubicar les seves oficines; en la sessió de 12 de maig de 1884 la Comissió va notificar haver contractat, per tres anys, una casa, propietat dels germans Saura, D. Marc i D. Gabriel Saura, situada a la Placeta del Roser, per instal·lar, de manera provisional, les Oficines Municipals. Aprovada la proposta, el trasllat va ser acordat a finals de setembre d’aquell mateix any, per un import de 480 pessetes anuals.
En el mes de juliol s’autoritzava a D. Basilio Pérez García de Palma de Mallorca per què representés el Consistori, davant les autoritats de la capital, la presentació dels plànols i el pressupost de les obres de reforma. Durant tot aquest temps les sessions municipals s’hagueren de celebrar a l’escola d’infants per manca d’un espai adequat.
L’enderroc de les velles Cases Municipals – 29 de setembre de 1884 – foren encarregades al mestre D. Joan Torrent Feliu, per un valor de 660 ptes. Però, a proposta del Sr. Oliver, la balconada i l’escut de la Ciutat, que presidia el frontis de l’edifici, foren guardats en les dependències municipals, com a monument històric (actualment l’escut figura en el mur de l’escala d’accés interior de l’Ajuntament).
El projecte iniciat seria costós. Per tal motiu l’Alcalde convocà una sessió extraordinària – 31 de març de 1885 – en la qual s’esposaren, a més de les dificultats financeres, altres que s’haurien d’assumir. En primer lloc, l’estat financer del municipi, tenint en compte que el cost de les obres de les Cases Consistorials s’havien pressupostat en 78.829’10 ptes. Que les propietats alienables amb que comptava el municipi eren insuficients, i de les avantatges i facilitats que el Govern Central donava per aquests tipus d’iniciatives. Unes obres que eren necessàries pel municipi, que a més servirien per pal·liar “ el estado lamentable en que se halla la clase jornalera a consecuencia de la paralización de las obres de nueva construcción, efecto de la crisis que atraviesan las industrias de calzado y ladrillos de exportación de esta Ciudad”.
El projecte i el pressupost presentat pel Consistori fou aprovat per unanimitat. Per dur a terme les obres, foren expropiades i enderrocades la Casa Gomila i la Casa Gelabert-Amengual, que s’havien d’adjuntar al nou edifici per a la construcció de la nova Sala del Consistori.
Encara que el desenvolupament de les obres sofrien l’alentit d’una nova crisis. El Governador Civil de la província havia nomenat una comissió per multar la Corporació Municipal de Ciutadella (agost de 1886), a la qual havia imposat una sanció a un alt interès. Degut a aquesta exigència, per demostrar el rebuig i desacord amb la mesura, l’Ajuntament va presentar la dimissió, que no li fou acceptada.
Malgrat aquestes dificultats, el 1 de setembre de 1886, l’Ajuntament va cursar a la Dirección General de la Administración, una còpia del pressupost en la qual manifestava haver esgotats tots els recursos i càrrecs de tots els impostos que la llei li autoritzava per convertir-los en béns alienables, i així poder construir les Cases Consistorials. Era un intent per treure recursos d’allà on fos, amb la finalitat de dur endavant el projecte i aconseguir finalitzar-lo.
Havien passat quatre anys i encara el Consistori estava ubicat a la casa de la Placeta del Rosari, i el dia a dia havia demostrat que aquella casa no reunia unes condicions optimes. Una prova era evident. El 8 de juliol de 1886 s’acordà que pels actes multitudinaris, i degut a la concurrència de gent, s’utilitzés l’escola elemental d’infants per celebrar la sessió.
D’aquest fet es va fer ressò la premsa local en afirmar “todo el vecindario reconoce la necesidad de dotar al municipio de un edificio propio para instalar en él las oficinas y dependencias municipales, pues derribada la Antigua Casa Consistorial por ruinosa no cabe estar a merced de la ley de inquilinatos y en casa deficiente para el Servicio Público”.
Sembla ser que a principi d’any (abril de 1888) un arquitecte mallorquí (Sr. Reynés) s’havia desplaçat a Ciutadella per recavar informació i presa de mides per dissenyar el nou edifici, de manera que el projecte havia estat elaborat en les oficines de l’Arquitecte Provincial, però de moment no s’havia tramitat cap proposta a l’Ajuntament.
Durant la sessió de 5 d’abril de 1888 l’alcalde Sr. Jaume Pomar va referir haver subscrit un préstec amb el Banc de Ciutadella, en nom del Consistori. Una vegada més era la premsa local (Vigia Católico) qui referia la bona acollida i la nombrosa concurrència que omplí de gom a gom el Saló i els passadissos de la Casa, que servia de Consistori provisional, per estampar la seva firma a l’acta notarial, com a garantia, per finançar el projecte de construcció del nou Consistori; un préstec que era de 25.000 ptes.
Formalitzat aquest tràmit bancari, l’Ajuntament acudí a la Comissió Provincial a fi de que nomenés l’arquitecte que s’encarregaria de traçar els plànols necessaris i dissenyar la nova construcció sobre les mateixes parets de l’antiga Casa Consistorial, casa Gomila i Gilabert – Amengual.
A finals d’abril, arribava a Ciutadella l’arquitecte Reynés i es començaren les obres d’enderroc de les velles Cases Consistorials, acordant-se que els materials sobrants, obtinguts de l’enderroc de les edificacions de la Plaça de la catedral s’utilitzarien en la reparació del vell Palau del Governador.
Les obres prenien un ritme accelerat, de manera que la premsa, a meitat de juny, informava “ Dentro de poco podrá el Ayuntamiento trasladarse al espacioso local del Palacio del ex-Gobernador militar, donde se instalará también el Juzgado municipal, todo con carácter provisional, pues no se renuncia por ahora a edificar las Casas Consistoriales en el mismo sitio que ocupaban las antiguas”. “Las Casas Consistoriales van en breve a ser constituidas en el antiguo alcázar cuyo edificio ha experimentado una considerable restauración, en términos de que se ofrece muy digno para albergar a la Corporación municipal con comodidades y perspectivas que difícilmente se encontrarían en ningún otro local, aunque fuera exprofeso construido. Si bien el sitio es excéntrico, el edificio en cambio se encuentra situado en la parte más hermosa y dominante de nuestra Ciudad, lo que no deja de ser una condición muy apreciable”.
Les obres prenien un ritme accelerat, i es duien a terme dos projectes diferents al mateix temps. D’una part s’enderrocaven les velles Cases Consistorials i les cases expropiades, i d’altra, els materials de l’enderroc s’utilitzaven per rehabilitar el vell alcàsser del governador.
El diari El País (17 de juliol de 1888) informava que s’estaven traslladant les oficines municipals al vell palau, d’altre es seguia amb la construcció de les Cases Consistorials de la Plaça.
El Consistori havia decidit prescindir de les velles Cases Consistorials, per obsoletes. Les oficines municipals s’havien traslladat al Palau del Governador on gaudien d’espai suficient per ubicar tot l’aparell administratiu.
El 16 de juliol de 1888, l’Ajuntament demanava a la Dirección Provincial de Aduanas autorització per invertir part del producte del 80% dels “bienes propios” per poder edificar les noves Cases Consistorials.
Després d’aquestes anotacions, es té la impressió que l’Ajuntament no havia desistit de construir una nova Sala en el mateix lloc de l’antiga seu, i que les obres que es feien en el Palau del Governador eren amb caràcter provisional.
El 28 de novembre de 1894, el Consistori presidit pel batlle D. Joaquin Comella rebia l’autorització de la Dirección General de la Administració per invertir una part del 80 % de “bienes propios” i concedia el permís a la Societat LA SEXAGENAIA per a construir en la Plaça de la Catedral, un edifici destinat a les finances, el qual seria de nova construcció i ornaria considerablement el conjunt de la plaça.
La manca de diners tornava a posar en ralentí les obres de total condicionament del Palau. La Direcció General de l’Administració era remisa a entregar la resta de l’import del 80% dels béns propis de l’alcaldia per poder finalitzar el projecte. Malgrat això, el 13 de juny de 1894, s’aprovà que la quantia obtinguda fos invertida en la rehabilitació del Palau, amb la qual s’evitava el cost que ocasionarien les expropiacions. Era evident que l’Ajuntament ja havia desistit del propòsit d’ubicar el Consistori en l’antic emplaçament i apostava pel Palau.