Diantre Per Joan Pons i Pons

La felicitat mai no és absoluta. Després de la presentació del llibre de poemes El diable crucificat per part de Tónia Coll i amb una lectura precisa, sentida i evocadora de l’actriu catalana Ivette Balaguer que va elevar amb naturalitat el text -o el va fer descendir als inferns- a la Biblioteca Pública de Ferreries amb una assistència nombrosa -més de cinquanta persones; gràcies, Ferreries!- amb gent vinguda de Maó, de Fornells, d’Es Mercadal, de Ciutadella i amb un torn de preguntes actiu -hi havia més homes que dones!- i una vegada haver sopat al Nou Vimpi arribam a ca nostra de Cala Galdana i, mentre passejam es ca a la platja a les fosques amb una lluna freda que se’n va imparable cap a la plenitud, rebem un missatge del nostre fill acompanyat de dues fotografies en el qual ens diu que s’ha trobat la moto -una Brixton Sunray 125 centímetres cúbics, amb el dipòsit de benzina vermell i de segona mà- amb la qual va a la universitat cada dia i es mou per la ciutat i pobles del voltant, sense els dos miralls laterals. Barcelona s’ha tornat inhòspita i les autoritats són incapaces de posar-hi remei; sobretot amb els robatoris i els furts provocats pels delinqüents multi reincidents. El seu objectiu poden ser els rics que duen rellotges de luxe valorats en milers d’euros però també els pobres o els estudiants que es queden sense mitjans de transport o veuen escairada la seva seguretat vial i s’exposen a multes si s’atreveixen a circular sense els elements furtats. Per tant es pot produir una paradoxa. La policia no evita els petits robatoris però si la mateixa policia aturés la moto del meu fill el multaria sense haver perseguit els delinqüents que han provocat la perillosa situació. Enteneu ara per què els joves voten a VOX o a partits de dretes? Es veuen desemparats. Aquests petits furts ni surten a l’estadística perquè quina raó hi ha en denunciar el robatori, passar-se dues hores a la comissaria i sortir amb un paper que, la majoria de vegades, només serveix per a l’assegurança? Aquestes situacions són diabòliques. El mal se’n surt i no hi ha cap possibilitat de generar cap estructura del bé que el derroti. Ensoldemà m’aixec i veig al mòbil un missatge del meu germà que em comunica que la seva cunyada Marga Janer Martí ha mort. Feia temps que lluitava amb coratge contra una cruel malaltia i el seu cos ha dit prou. Tenia 63 anys, era germana de la meva cunyada Milagros, del meu amic de la infantesa Josep i havia format part del ranxo de la meva germana Xisca. Descansa en pau, Margarita. Ho vaig dir durant la presentació del meu llibre de poemes El diable crucificat. M’afecten molt les morts de persones de la meva edat -jo fins el dia 25 de desembre encara en tenc 63- o més joves. Em semblen morts injustes. Diantre! A vegades anava a can Bep i tenien un pati i moixos. En Bep els llançava pels aires, queien amb les quatre potes i fugien amb gebre a les ales. Les germanes i les amigues reien i ens miraven amb curiositat. Tot aquest món bondadós i sense preocupacions s’ha esfumat. Per tant, no deixem entrar el diable en les nostres vides. I com entra el diable a les cases? Jo en tenc una teoria: “Era una casa neta / i renouosa. / Va arribar el diable / carregat de cendra. / Els habitants van callar, / espantats per l’aparició. / Va espargir-la damunt / el terra lluent”.

DIANTRE. Eufemisme per diable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.