Busca Per Joan Pons i Pons

Joan Pons - PedraulesQuan arribes a Barcelona amb el ferri el primer que veus és la costa vaporosa del continent europeu retallada i, si és de nit o a punt de fer-se de dia com és el cas, els llums que indiquen que l’indret on arribes està poblat i que conté una activitat humana extrema a la qual t’hauràs de tornar a acostumar i que precisarà d’un període d’adaptació que t’arrabassarà petits trossos de carn i d’ànima; un preu que estàs disposat a pagar. Com que coneixes tota aquesta activitat t’has vist obligat a posar-hi una descripció, “la vibració del món”; allà, entre les llumetes, dins aquella immensitat urbana, en petits nínxols i habitacles, o als mateixos carrers i places, hi ha persones fent l’amor, ingerint aliments, jugant, conversant o perpetrant una violació o un assassinat. El món vibra i vaig cap a aquesta vibració del món després de mesos vivint a Menorca amb una vibració pròpia. Per tant, quan el cotxe posa els pneumàtics damunt la planxa que uneix la mar amb la terra, la nau italiana i el formigó del moll de Barcelona, ha començat la transacció medieval com si la ciutat m’exigís un intercanvi amb el qual mai saps si hi estàs guanyant o perdent: les passejades amb el ca fins Macarella o Cala Mitjana, les postes de sol solitàries que et fan entrar en contacte amb forces superiors de caràcter meteorològic o religiós, la llar de foc i tot el ritual d’entrar la llenya -ullastre i poca alzina perquè està molt protegida-, d’arreplegar busques i branques caigudes de l’arbre a la marina per començar, de sentir el crepitar del foc mentre devora la llenya que forma aquelles llengües càlides que ens projecten a les coves i ens agermanen amb els primers homes i dones que s’hi van escalfar. Són els bens que haurem de deixar tot just posar el cotxe les rodes damunt el moll de formigó però res es dona a canvi de res. Rebrem una casa confortable situada a pocs metres del Passeig de Gràcia, un pati amb plantes resistents i pica de marès on hi van a beure els ocells, calefacció de gas a totes les estances, les xerrades amb el nostre fill i el seu món que ens connecta amb la joventut, els amics que hi hem fet aquí i que substitueixen els d’allà, la biblioteca que encara no he aconseguit clonar, l’estudi de feina o taller de pintura i, específicament ja dins la ciutat, les llibreries, les biblioteques, les galeries, els teatres, la facultat de BBAA. I trobar Menorca una altra vegada quan tot just l’hem acabada de deixar: la Universitat de Barcelona ens convida a un recital d’Anna Ferrer dins el festival Vespres d’Hivern que fa deu anys que se celebren, i amb concerts memorables, al Paranimf de l’edifici central tot just el dia 25 de febrer. Així és presentada a la invitació: “Menorquina; canta, compon i descompon cançons d’altres temps. L’hem vist guanyar-se l’audiència amb el poder de la seva veu i la seva presència. Cuida i espigola la cançó d’arrel popular desmitificant-la i fent-la universal. Així és com les seves músiques s’inspiren en la tradició, mentre evolucionen cap a sonoritats pròpies travessades per sintetitzadors. Ens presentarà el seu disc Parenòstic.” És açò. Deixem lo dol enrere perquè les persones que tenim partides les pàtries com Ulisses patim dues nostàlgies: “plantejar l’obsessió de tornar a casa quan s´és a un altre lloc i el desig d’anar a un altre lloc quan s’és a casa és el fruit abstracte d’una lògica de biblioteca”.

BUSCA. Bocí de branquilló. Del germànic büsca, llenya de cremar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.