Envoltada de males notícies de tota mena, tan de lluny com de prop, lamentant malauradament una certa resignació i una rabiosa impotència, em plau refugiar-me en la relectura reconfortant de contes com els del escriptor provençal Alfons Daudet (1840-1897) recollits al seu llibre “Les lletres des del meu molí”. Aquests contes d’aparença senzilla són en realitat reflexions amargues sobre la condició humana: les passions, les virtuts, els defectes, les costums, el bé, el mal i la dignitat moral.
Avui he rellegit el conte que té per títol: “Les tres misses silencioses”. La història es situa a final del segle XVIII en un castell provençal imaginari habitat pels marquesos de Trinquelague. Posa amb escena el capellà a sou d’aquells nobles, conegut per a la seva afició desmesurada al bon menjar. Un vespre de Nadal, el diable comparegué amb l’aparença del seu jove escolà. Mentre aquest l’ajudava a vestir-se amb la roba sacerdotal, li anava desgranant amb tots els detalls els àpats delectables que havia vist preparar a les cuines del castell: indiots trufats, faisans, perdius, galls salvatges, anguiles, carpes daurades, truites, vins de tots colors… La vaixella era d’argent sobretot les cisellades, hi havia flors, i canelobres imponents! –“Mai no es veurà un sopar com aquest, mossèn! I tot això serà servit després de les tres misses silencioses tradicionals.” Li va dir. El parany de la temptació ja estava posat.
A mitjanit, la capella del castell, engalanada amb tapissos i il·luminada amb ciris s’omplí d’una multitud: noblesa local, notables i amos dels voltants acompanyant els orgullosos senyors del castell. Malgrat les contínues temptacions i el dringar frenètic de la campaneta agitada pel jove escolà, (en realitat el diable), aquell capellà recitava escrupolosament la primera missa sense oblidar cap genuflexió. Però a principis de la segona missa, aquell capellà ja dominat per a la golafreria, girà amb un ritme accelerat les pàgines del missal, murmurà les oracions i les abreujà. A la tercera ja obsessionat pel record de tots aquells plats i aromes suculents previstos per sopar, escurçà senzillament el Pater i el Credo. Els assistents que no podien seguir aquell ritme endimoniat, indiferents a llur contrarietat, s’alegraren de poder seure a taula més prest del previst.
Tots reunits en la gran sala del castell, els comensals compartiren alegrement el festí de Nadal. El capellà va menjar i beure tant, que durant la nit morí sobtadament sense haver pogut penedir-se. Llavors comparegué davant Déu, avergonyit per la seva impietat. Com a penitència, el Senyor el condemnà, per poder entrar en el paradís, a la celebració de tres-centes misses silencioses a la capella del castell d’aquells marquesos en presència de tots els que varen pecar amb ell, i això durant un segle.
És evident que per raons d’espai i com es tracte d’un conte una mica llarg, he suprimit moltes frases i diàlegs de continguts molts graciosos i pictòrics. L’any 1954 aquest conte va convertir-se en pel·lícula amb un guió bastant fidel al text d’Alfons Daudet.
No hi ha res com petites lectures senzilles per allunyar-se per uns instants del bombardeig d’informacions quotidianes molt repetitives.
