Quan ens despertam de bon matí, quantes persones, plans, il·lusions i experiències duim gravades al cor i també es desperten amb nosaltres. Gràcies a tants d’amics i circumstàncies que ens acompanyen, iniciam un nou dia reconeixent i posant en pràctica que: “No hi ha cap amunt que no tengui cap avall”, com ens recorda el quadern de folklore “Expressions, dites i refranys de Menorca” de Josep Portella.
Davant el que veiem i el que vivim, davant de no poques coses que ens pertorben, davant tants “caps amunt” (manca de respecte als altres, mentides, informacions interessades, conflictes armats, manca de recursos per a poder tenir un lloc de repòs i d’intimitat i i dur a terme una vida més o manco digna,…), no perdem de vista que sempre hi ha “caps avall”, moments, pensaments, decisions que ens retornen la pau al cor i el somriure a la cara. Ens hem de cuidar personalment per a ser portadors i referents d’esperança, de pau, de tranquil·litat. Ho necessitam personalment i a favor de molts. Friederich Nietzsche, filòsof, poeta i músic alemany, 1844-1900, va deixar escrit el que no hem d’oblidar mai: “Rere els teus pensaments i sentiments, germà, s’amaga el mestre més poderós, un savi desconegut: s’anomenta tu mateix”.
Si és veritat que alguns camins, portes d’esperança, no els podem trobar sense perdre’ns enmig del bosc o anant a escalar muntanyes, hem de ser capaços de superar aquests obstacles, de deixondir el nostre mestratge, per aconseguir el camí de referència positiva que potser encara no hem descobert prou. No poques vegades comentam que si superar obstacles és difícil, tan sols ens manca esperar que la vida ens colpegi, d’una manera o d’una altra, perquè ens adonem de la capacitat que tenim d’acarar-los i superar-los. Una vida sense obstacles, una vida de “vestit refinat”, no existeix. Hi ha una expressió d’un il·lustrador argentí, nat el 1979, Aldo Tonelli, que la tenc constantment present: “No oblidis que, tal vegada, ets un far enmig del temporal d’algú”. A tots ens convé cuidar-nos per a no perdre de vista que sempre hi ha “caps avall” allà on vivim i patim no pocs “caps amunt”.
No permetem que l’enrenou del moment present ens faci perdre l’esperança i la pau. Si l’amor com diu Voltaire, escriptor francès, 1694-1778, “converteix els amants en poetes”, ¿no estarem disposats a crear esperança, bellesa, sentiments ètics i estètics en les nostres relacions familiars, socials, religioses, polítiques?
Ja ens convé fer-nos a partir de la bellesa i de l’esperança. Em satisfà el que ens comunica Constantin Kavafis, poeta grec, 1863-1933: “Vaig contemplar tant la bellesa, que la meva vista li pertany”. A pesar de tot i de tant, cuidem la bellesa i l’esperança en el nostre cor, en la nostra mirada, en tot el que vivim i enfrontam.
Davant conflictes a tots els nivells (personals, familiars, nacionals, internacionals) ens veiem condicionats a fer sempre una elecció: o escollim el diàleg font com és de pau i d’esperança, o ens sorgeix la violència font com és de disputes, guerres a petita i gran escala. El conflicte és derrota, és costa amunt que alimenta la frustració, l’odi i la venjança. Eleanor Roosevelt, escriptora i política nord-americana, 1884-1962, ens dona a conèixer una convicció: “No n’hi ha prou de parlar de la pau. Un ha de creure en ella i treballar per aconseguir-la”. Volem ser persones de pau i esperança? Siguem incansables en creure i transmetre que tot cap amunt sempre té una cap avall.
