Només terra Només pluja Només fang Per Eduard Riudavets Florit

A Ca la Viuda, un petit mas dels afores d’un poble, fa temps que no s’hi acosta ningú. A l’interior, però, hi batega l’essència de tots els que hi van viure. Esperen el retorn de l’última dona de la família. I un dia arriba la Maria a la qual “el temps se li ha estancat. Se li ha podrit a dins, al centre”. El seu aïllament només el trenquen el Manel, un veí força discret, i la Cristineta que irromp com una riuada en la vida dels altres.

Aquesta setmana, he tingut la necessitat de començar la ressenya amb la sinopsi de l’argument. Crec que convé situar-nos abans que ens endinsem en aquesta novel·la força profunda i, alhora, tan dura com colpidora. Només terra Només pluja Només fang, de Montse Albets.

Un apunt sobre l’estructura, per començar. La narració lineal escrita en tercera persona és interrompuda, i complementada,  per una mena d’interludis que no són altra cosa que el monòleg interior de  la protagonista i les paraules que adreça a la seva mare morta. La combinació d’aquests dos plans genera una atmosfera inquietant, com a poc.

Així, el contrast entre els pensaments i quefers quotidians dels dos veïns i l’abisme en què habita la Maria provoca una sensació força estranya. Talment com si a tocar de la nostra vida, ordenada i reglamentada, existís un altre món, innominat i desconegut, on la desolació és el pa nostre de cada dia.

Perquè, no ho he d’amagar, és una novel·la que ens parla del patiment. I el dolor s’esmuny per cada paràgraf. L’autora té el gran encert de no endolcir-nos el recorregut, ens aboca a viure situacions cruels, ens posa davant els ulls imatges de malson. Així i tot, no hi ha res d’excessiu, no hi trobem gratuïts cops d’efecte, no substitueix la credibilitat per cap mena de descripció postissa.

És completament al contrari, tot llegint Només terra Només pluja Només fang, t’adones que la vida pot ser terrible, també la nostra. Albets aconsegueix, al mateix temps, que la història de la Maria sigui versemblant i que empatitzem amb ella. En llegir-la entendreu el que això significa, n’estic segur.

Si més no, ara hauré de tenir molta cura amb el que us explic, no voldria desvelar de més el contingut de la història. N’hi hauria d’haver prou amb dir-vos que la novel·la ens parla de la pèrdua, de com els sentiments poden semblar eterns, de la penombra que a vegades amaga l’horitzó… Albets ens hi immergeix sense pietat, alhora que ens obliga a esguardar la maquinària freda, burocràtica o asèpticament informativa, que continua funcionant malgrat les ferides i que, de retop, ens aporta dades que emmarquen el que es viu a Ca la Viuda.

I el passat, el passat que, de mica en mica, es va escolant en la narració fins a emplenar-la i resulta ser tant explicació com possibilitat de sortir del pou.

Em sap greu haver de ser tan críptic, però no voldria per res condicionar en excés la vostra lectura. Només terra Només pluja Només fang és una d’aquestes novel·les que convé llegir sense que un excés d’informació enterboleixi la mirada.

No hi puc afegir gairebé res més. Tan sols traslladar-vos que m’ha impressionat l’argument, m’ha engrescat d’allò més el llenguatge que s’hi empra, he agraït que els personatges estiguin perfectament traçats, que ens digui tant amb uns recursos perfectament mesurats i que el desenllaç sigui, i no sempre passa, del tot coherent amb la resta del relat. Una molt bona novel·la. Ens fa sentir al moll dels ossos “que passa tot el que havia de passar.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.