Ha mort un altre cosí de la banda paterna. Traginàvem el mateix prenom familiar de la banda Pons Barber i va morir amb només 81 anys el passat divendres 21 de febrer. Compartia amb els cosins de Ciutadella aquesta ironia burleta, aquesta lluïssor intel·ligent als ulls, aquesta presència física, aquesta implicació social i amb la cultura que els ha fet carismàtics i implicats fins al moll de l’os en la societat. Encara que repartits per Palma -en Pere-, per Barcelona -en Jaume- o per Ciutadella la resta -en Manel, en Juli, n’Ignasi i na Maria- tenien el centre simbòlic entre les pedres de l’edifici de l’estanc del carrer Es Roser, a poques passes de Ses Voltes, de la Catedral de Menorca i de la casa on va néixer el dibuixant del TBO Marino Benejam, i que regentava la família d’en Manel després d’haver-lo rebut de son pare, en Julio Mascaró; es conco en Julio. En Manel era enginyer tècnic industrial i va implicar-se en la política local i insular a les files del PSOE. Precisament va ser aquest estiu quan el vaig veure per darrera vegada. Havíem sortit a navegar en la barca de la meva germana i havíem passat davant el xalet dels voltants de sa Farola on vivia en Manel. Havíem ancorat a l’abric de la raconada del Pont d’en Gil i hi havíem passat el dia. A la tornada, després d’amarrar la petita embarcació als pantalans del port, vam aparcar davant el xalet. Un ferrer que arreglava una porta exterior ens va dir que en Manel feinejava a dins. Vam voltar i ens va rebre la seva cussa que tenia dins un tancat. En Manel va fer quatre crits de sorpresa quan ens va veure. Ens va fer entrar dins el taller situat al fons de la casa i ens va mostrar entusiasmat els molts invents que havia ideat, com per exemple un motoret que feia girar un eix on, de tant en tant, hi torraven al foc lent del caliu una porcella. Dins la casa, amb les virtuts i defectes de les construccions dels anys seixantes, hi havia les obres variades de la seva activitat artística. Dibuixos i pintures, petites talles de fusta, fòssils, col·leccions de sorres de Menorca… Em va impressionar el dormitori situat al primer pis i amb una vista preciosa al jardí, a la piscina i a la mar. Tot just a la vora del llit de matrimoni hi havia una barra per fer-hi flexions! Ens va fer una demostració convincent de la seva habilitat que el mantenia en forma als seus més de vuitanta anys. Ens va rallar d’una operació quirúrgica a la qual s’havia de sotmetre i que l’obligava a viatjar a Palma. Vaig pensar en les visites inverses. Els germans Mascaró solien fer la volta a Menorca. Quan passaven per Cala Galdana s’aturaven i pujaven al xalet des conco en Sebastià. Era el temps dels melons, que sembràvem a sa Pleta, i aquella bereneta sempre era acabada amb aquesta deliciosa i fresca fruita estival. Encara que coneixia l’expressió per haver estudiat a Ciutadella, m’encantava el seu veredicte entusiasmat que feia somriure de satisfacció el meu pare que els adorava: “Aquest meló és mel!”. En Manel era mel com a persona. No una mel embafadora feta per les abelles amb flors de jardí sinó elaborada amb flors de bruc o de xipell.
MEL. Substància viscosa, molt dolça, de color groc com el sol que és elaborada per les abelles dins la distensió del seu esòfag després de xuclar les flors i que dipositen en les cel·les de la bresca; en castellà, miel.
