Itziar Lecea / Ciutadella – El passat divendres 14, la comunitat salesiana va ser una de les entitats reconegudes als Premis El Iris, que aquesta casa va repartir entre els ciutadans, col·lectius i entitats de Ciutadella que el 2024 van ser rellevants. En el cas de la comunitat salesiana, el motiu són els 125 anys des que es va formar la primera comunitat a la nostra població, una celebració que durarà fins al mes d’octubre d’enguany, i que els va suposar el premi especial Bep d’El Iris. Per apropar-nos un poc més a ells, aquesta setmana xerram amb Jordi Clua i Mercadal, titular dels salesians a Ciutadella.
Com van rebre la distinció Bep d’El Iris?
Et responc amb la sensació que tenim, que va més enllà de El Iris. Durant tot el curs passat ja vam estar preparant les propostes que volíem fer per aquest curs, i ho vam preparar a nivell de consell de l’obra. Va començar el curs de l’aniversari i, amb ell, les activitats. I, un bon dia, arriben al despatx el president i el secretari del Casino 17 de Gener, per dir-nos que ens havien concedit el Fabiol d’Or. En aquell moment no vaig entendre la importància d’aquest reconeixement, tot i que vam estar molt contents. Al cap de molt poc, es va presentar la presidenta de les Illes Balears, la senyora Marga Prohens, per dir-nos que ens havien concedit el Premi Ramon Llull. Va ser un moment de molta sorpresa. I l’experiència a Palma va ser extraordinària. I al cap de molt poc, el director de l’escola ve per dir-me que també ens donen aquest premi especial Bep d’El Iris. I vaig pensar: un altre premi? Mai, quan vam estar preparant les activitats de l’aniversari, vam preveure que hi hauria aquest tipus de reconeixements. La meva frase és que molts han anat sembrant i a mi me toca recollir, en aquest sentit som un privilegiat. Però és així, estic recollint la feina de totes aquelles persones que ho han fet possible, començant per Federico Pareja.
Què creu que ha fet perdurar, durant 125 anys, una comunitat salesiana tan viva a Ciutadella?
He tingut oportunitat de sentir a moltes persones implicades amb els salesians, o importants per Ciutadella. I el senyor bisbe ha dit en diverses ocasions que Ciutadella, sense els salesians, no seria la mateixa. La feina la va començar la comunitat, però a poc a poc s’hi van anar sumant persones, com els Antics Alumnes. La presència d’una comunitat religiosa que impulsa una escola -com volia Don Bosco-, un santuari, uns patis, un teatre, una gestió del temps de lleure, les vinculacions amb la família salesiana com els antics alumnes i les ADMAS (Associació de Maria Auxiliadora), s’ha anat integrant dintre del teixit social, i han donat molta riquesa a la comunitat de Ciutadella. La feina que s’ha anat fent forma part de la idiosincràsia d’aquesta casa: som coneguts, i apreciats. Crec que Maria Auxiliadora ha ajudat molt, en aquest sentit. Però totes les branques hi han tingut a veure en el creixement de la família salesiana més enllà de la comunitat religiosa.
Els valors que es van transmetre des de la primera comunitat han ajudat?
El carisma de Don Bosco és molt potent, i no només a Ciutadella. Ha arrelat a tot arreu, perquè som fins i tot a l’Extrem Orient. I et podries demanar, què fem allà? Doncs estar al costat dels joves, dels més desfavorits, d’impulsar la formació, oberta també, des de fa molts anys, a homes i dones. Aquesta implicació ha anat canviant al llarg del temps, però la devoció és la mateixa. Pots veure a persones que venen a resar el rosari al santuari com es feia 125 anys enrere. Els jocs dels infants han canviat, però l’essència és la mateixa, i que lidera encara Antonio Martínez, que ha estat durant molts anys un referent en l’acompanyament en el temps de lleure. Poden semblar activitats desfasades, però és el que els infants les necessiten per omplir el seu temps de lleure. I passa amb totes les branques salesianes: amb el teatre, els patis -que en una època estaven sempre oberts-, els clubs… El que més ha canviat és, potser, la implicació de la comunitat religiosa amb els joves, en el sentit de què són comunitats envellides i, per les cures que necessiten, s’hi impliquen d’una altra manera amb la joventut: a través de la pregària, de la preocupació per ells. Esperem fer presència en aquesta obra de Ciutadella per poder fer 125 anys més.
Quins són els repte més grans per a la comunitat salesiana actual?
S’ha de reforçar la família salesiana. És cert que els Antics Alumnes tenen molta força i prestigi, però necessiten antics alumnes que dinamitzin l’associació. Al santuari, les ADMAS necessiten persones que també la dinamitzin. Els salesians cooperadors, que encara que laics, formen part de la família salesiana, també són una força i poden dinamitzar moltíssim la vida de l’obra; ens falten persones, per poder dinamitzar també en aquest sentit. I, pel que fa al temps de lleure, passa el mateix: va a més, però molts dels monitors i monitores que formem, parteixen a estudiar a fora i n’han d’entrar de nous.
El gran repte, però, és l’escola. Per volum, és l’àmbit que més persones implica, perquè només d’alumnes n’hi ha uns 500. I hem de donar resposta a totes les necessitats educatives dels nostres joves, amb la innovació pedagògica, atendre les diversitats… Requereix un compromís docent molt elevat, de cada vegada més. I atendre els infants en les seves carències, necessitats, mancances, que de cada vegada són més. Intentem atendre tot açò, i fer-ho de la millor manera que podem i ens deixen. I, a vegades, és molt complicat. Tenim molta vocació, i volem ajudar, però amb els recursos actuals -que en tenim- no basta. Tenim molt, però sembla que no és suficient per atendre les carències i la diversitat que ens arriba. Podem tenir tots els llibres del món, però quan un fiet està trist, o no està prou a gust, és complicat. Hem d’atendre unes necessitats emocionals que, fa 125 anys, s’atenien dintre de les famílies. Però fins i tot el seu paper ha canviat, i ens hi hem d’adaptar, noltros treballam amb el present.
El present es convertirà en futur?
I tant! El que queda per venir, no ho sospitem! Del passat queden moltes històries, moltes persones molt bones, que s’han sentit molt vinculades i han deixat empremta. Donar les gràcies, des del meu punt de vista, no és suficient. No deixa de ser un reconeixement, tots aquests guardons, que em toca recollir a mi, però que ho faig en nom de totes aquestes persones que m’han precedit. Els premis, en realitat, són per a ells.
