Enguany fa cinquanta anys de la consecució per part del CE Ferreries del Campionat de Balears de Futbol Juvenil. Va ser una fita extraordinària per un poble petit com Ferreries que llavors devia tenir poc més de dos mil habitants ja que va ser aconseguida per un equip sense cap incorporació externa i, per tant, amb tots els jugadors nascuts a Ferreries. Després de proclamar-se campions de Menorca van guanyar en semifinals a La Salle de Palma -4 a 2- i a la final -3 a 0- al Ràpid d’Eivissa; per caure després eliminats, quan van botar al continent, pel CE Espanyol. Tret de Miquel Pons Riera -en Miquel Viroll-, en Sebastià Carreras Barber -en Tià Carreras-, en Lluís Pons Enrich -n’Espanyol-, en Josep Truyol Coll -en Sant Jaume- i en Bartomeu Mir Coll -en Met- quasi cap va fer carrera a nivell insular i, o ho van deixar quan van acabar de juvenils o van rodar en equips de pobles dels voltants. Me’n record precisament dels entrenaments dels porters que no es feien al camp de futbol sinó en una mena de sorral construït a posta per l’entrenador allà on hi ha ara la tribuna. En José Carreras -en Santa Teresa-, l’entrenador principal, havia estat porter i donava molta importància a aquesta posició. Era un espectacle contemplar les estirades en aquell tancat d’arena. Volaven. Dos o tres anys més joves, els amics i jo els observàvem com si fossin déus. Allà on vull arribar és com resulta possible que un poble tan petit aconsegueixi una fita tan important? Es diu moltes vegades que el futbol -jo hi afegiria també la vida- és un estat d’ànim. Si no t’ho creus no assoliràs cap objectiu. Per aquella època, fa cinquanta anys, o sigui l’any 1975, Ferreries era pur optimisme i autoestima. Jo, que m’ho mirava una mica des de defora perquè només tenia catorze anys, moltes vegades em semblava que els adults exageraven. Tot era bo, tot era millor a Ferreries: el pa, la gent, la manera de cuinar -mítica era la perdiu amb col de Can Maseo-, les platges, el tarannà. I estaven disposats a defensar aquesta tesi fins i tot a punyades (per cert, en aquella època n’hi havia moltes, de baralles). He de reconèixer que em sentia a gust enmig d’aquesta ambició entre ingènua, coratjosa i imparable. Els resultats acompanyaven. Sorgien empreses importants o les més antigues es consolidaven. Ser de Menorca sempre ha estat l’hòstia, però ser de Ferreries era el millor que et podia passar a la vida. I, és clar, succeïen els miracles. Mai no he sabut del tot si aquell estat d’optimisme i d’ambició el duia de dins o és heretat d’aquest període. Sigui com sigui, la persona clau de l’equip -hi ha hagut d’altres equips juvenils menorquins que han fet campions de Balears però mai ho ha fet un nucli de població tan petit- era sense cap dubte en José Carreras. Com a jugador ja havia fet campió de Balears amb l’Atlètic Ciutadella juvenil l’any 1960 després de guanyar els dos partits al potent Atlètic Balears. N’Antoni Camps era el segon jugador de Ferreries que havia reforçat l’equip de ponent. En Santa Teresa sabia com es guanyava un campionat d’aquesta categoria i importància i va sebre transmetre el convenciment als seus jugadors. Res no surt del no res. L’ambició mesclada amb el coneixement de l’experiència és la fórmula secreta que fa possibles els miracles; també els somnis siguin de quina casta siguin. Felicitats, campions! I gràcies per haver marcat el camí.
JUVENIL. Propi de la joventut. Del llatí.
