Aquesta setmana us vull recomanar la darrera novel·la d’una autora que ja ha passejat per alguna de les meves ressenyes. Em referesc a L’hort de les Ànimes, de Margarida Aritzeta.
Si bé a la seva anterior obra, Les dones del lli, s’endinsava en la recerca d’una nissaga familiar, en la que ara us comentaré torna al gènere negre, del qual podríem dir que n’és la gran mestra. I ho fa amb una novel·la d’allò més inquietant.
Durant una tòrrida matinada d’agost a Doldellops, una petita ciutat del Camp de Tarragona, apareix el cadàver nu i amb signes de violència de Bernat de Cruïlles, capellà d’una parròquia, mentre tots els veïns cerquen un infant de set anys que ha desaparegut. Sense saber si hi ha cap mena de relació entre els dos successos, la sergent dels mossos d’esquadra Mirella Blasco investigarà la mort del sacerdot.
Després d’aquesta breu sinopsi de l’argument, el primer que us he de comentar és que Aritzeta aconsegueix, sense forçar-ho gens, que la història resulti absolutament creïble. De fet, hi trobem personatges que, de prop o de lluny, hauríem pogut haver conegut. És gairebé prodigiós.
I, per altra part – i això és una impressió personal que possiblement ningú compartirà, però que per a mi ha estat significativa- si bé la narració es desenvolupa en un barri degradat d’una petita ciutat ben actual i fàcilment identificable, tot el temps he tingut la sensació que em feia retrocedir en el temps, que emanava una mena de flaire misteriosa que em portava a temps antics. Potser és una sensació sense fonament, potser és que simplement les misèries humanes són atemporals.
Tanmateix, no podem obviar que és una novel·la negra, en conseqüència la denúncia social hi és força present: l’entorn de marginalitat i desempar, el desvaliment davant les grans forces econòmiques, el desarrelament i l’atracció de les sortides tan fàcils com perilloses. L’autora ens posa davant els ulls la cara més terriblement fosca de la nostra societat. Les tenebres poden fer cau a qualsevol lloc i tard o d’hora escamparan la infecció. No puc ser més explícit, he de tenir cura en no desvelar res que pugui espatllar-vos la lectura. La intriga és fonamental.
Tanmateix, sí que us puc comentar que, a vegades, els personatges de les novel·les d’aquest gènere són excessivament plans. Els esdeveniments criminals es mengen els matisos. No és el cas, en absolut, de L’hort de les Ànimes. La profunditat psicològica amb què se’ns presenten és gairebé aclaparadora. Coneixem, llavors, les pulsions més esgarrifoses i el sentiment de culpa, la por i el penediment, els propòsits fracassats i les ferides sense cicatritzar, les llargues ombres del passat que empudeguen el present…
Tot plegat l’atmosfera que es genera és pertorbadora, amb les paraules justes sense recrear-se en detalls innecessaris o embolicar-se en explicacions excessives, amb una estructura de capítols que ens porten avant i enrere, Aritzeta ens immergeix en un món que voreja l’espant. Ens fa conscients de la fragilitat del pretès ordre social, de quant tènue és la barrera que separa l’aparent tranquil·litat quotidiana de la més fastigosa podridura, i no és que l’autora ficcioni la realitat, és que la ficció és malauradament molt real.
Arribats al final de la ressenya tinc molts dubtes de si he estat capaç de traslladar-vos tot el que es pot trobar a la novel·la. Si més no, que quedi clar que m’ha impressionat i que estic convençut que, en llegir-la, us passarà el mateix.
