El que avui puc dir-vos segur que molts ja ho sabeu per haver-lo escoltat a algun mitjà de comunicació i per la informació i formació personal que cadascú teniu.
Alguns, sobretot, han assenyalat algunes de les seves dades biogràfiques: El Papa Francesc ha estat el primer Papa jesuïta i americà (Buenos Aires, 1936). Va prendre el nom de Francesc el 13 de març de 2013 i ha conduït l’Església durant 12 anys i un mes. Va ser elegit Papa després de la renuncia de Benet XVI. Era fill d’immigrants italians. Va ser elegit arquebisbe de Buenos Aires (Argentina) el 1998, i cardenal el 2001 pel Papa Sant Joan Pau II. Ha estat el tercer Papa que ha governat l’Església catòlica amb més edat (88 anys). Lleó XIII, arribà als 93, i, Agaton, del segle VII, es diu que fins el 102. Segons sembla, el 2005 va ser el segon cardenal més votat després de Ratzinger.
Uns altres han remarcat algunes entrevistes més bé autobiogràfiques: “Vida. La meva història a través de la Història”, amb el vaticanista Fabio Marcheses. “Esperança”, del també italià Carlo Musso, on el Papa relata episodis de la infància i adolescència, i dos atemptats fallits durant el seu viatge a Irak.
No pocs han qualificat el seu Pontificat com “pastoral” per la seva proximitat a les persones i esglésies particulars, a països anteriorment mai visitats i, per damunt de tot, per acarar problemes i dificultats en el govern de l’Església universal. Així, ens han recordat no sols el seu primer viatge a Lampedusa on clamà contra la indiferència entorn als emigrants (11 juliol 2013), sinó també els seus 12 anys com a Pastor de l’Església Universal: les seves encícliques, la denuncia dels abusos i de la corrupció, el clamor a favor dels pobres i de la pau, el diàleg intereligiós, la reforma de la Curia Vaticana (tinguem present “Praedicate Evangelium”), les canonitzacions, l’Any Jubilar de l’Esperança el 2025, la sinodalidad que ha de somoure les bases d’un clericalisme ancestral, la promoció de les dones a càrrecs importants. A més, i des d’una visió ja més personal: la seva humanitat que ha desmitificat l’aureola del Papa Bisbe de Roma, la seva presència en els fòrums de poder per defensar els indefensos, el seu desig d’una Església més circular i inclusiva de tothom, el seu sentit de l’humor, la seva pregària, el seu coratge, la seva espontaneïtat, el seu esperit franciscà, etc.
El llibre de Walter Kasper, cardenal alemany i jesuïta, que el Papa Francesc va trobar a l’habitació que ocupà durant el conclave i que parla de la misericòrdia de Déu, resumeix molt bé el seu pontificat. El Papa Francesc passarà a la història com el Papa de la misericòrdia de Déu. El dilluns de Pasqua del 2013, durant la pregària del “Regina coeli”, anunciaria al món la tendresa de Déu (la tenerezza di Dio) i la força de la seva misericòrdia. La bula “Misericordiae vultus” va ser promulgada l’11 d’abril del 2015.
El primer Any Sant convocat pel Papa Francesc va ser el de la “misericòrdia” per a celebrar el quinquagèsim aniversari de la clausura del Concili Vaticà II. Començà el 8 de desembre de 2015 i va concloure el 20 de novembre del 2016. La misericòrdia de Déu, serà la clau del darrer any jubilar ordinari del 2025, “Spes non confundit” (Rm 5,5), amb el que el Papa anima a tots els cristians. La misericòrdia de Déu, dirà, es fonamenta en la mirada de Jesucrist a cada persona: “misereor super turbam”: “Es compadia d’uns i d’altres perquè eren com ovelles sense pastor” (Mt 15,29).
La majoria creiem que el Papa Francesc ho ha posat tot de la seva part per introduir un gran dinamisme apostòlic a l’Església. Que aquest dinamisme continuï i es faci encara més evident amb qui serà elegit, d’aquí a uns dies, nou Papa de l’Església.
