Tot just fa un any publicava en aquesta mateixa secció la ressenya sobre la tercera novel·la de Cesc Cornet, On és la Marta?
Vet aquí que aquesta setmana tinc el plaer de recomanar-vos On és la Júlia?, que, tot i que pot ser llegida independentment, n’és una continuació. Brillant, per cert.
Potser, llavors, abans de comentar res més convé fer cinc cèntims de l’argument.
Després de les tràgiques circumstàncies que van tenir lloc el curs passat, tothom a l’institut Carme Ametller ha intentat girar full, però la Marta està convençuda d’haver vist la Júlia, tot i que pensa que és impossible. Aquestes visions la trastornen. Amb l’inici del nou curs i amb el retrobament amb els companys es teixeixen noves mentides i es desdibuixa la línia entre realitat i imaginació. Aleshores, la qüestió és si realment va morir la Júlia i, si no és així, per què ha retornat per turmentar-la?
El primer que us he d’assenyalar és que si bé, com haureu deduït de la sinopsi, és una novel·la de les que acostumen a ser qualificades de ‘juvenils’, en aquest cas emprar aquest adjectiu pot ser, en el meu entendre, un error, perquè malauradament aquesta definició té una clara càrrega reduccionista.
En definitiva, aquest paràgraf és només per deixar clar que On és la Júlia? és una molt bona novel·la, més enllà de l’edat del lector. Us ho diu un seixantí.
Per altra part, estem en una obra del gènere negre i, per tant -ja sé que em repetesc- hi ha crim, intriga i denúncia. El que s’hi afegeix és un lleuger alè de novel·la victoriana de misteri que si bé no està del tot absent en els títols anteriors de l’autor (pens, per exemple, en el Monells de Vides en cercle) té com a resultat una història encara més inquietant, en què la tensió transcorre per viaranys insospitats mentre els girs inesperats i el ritme cada vegada més trepidant et deixen amb un ai al cor.
Tanmateix, res d’això seria possible sense la mestria amb què Cornet ens retrata el grup d’adolescents entorn dels quals es desenvolupa la trama. Fins i tot els que desconeixem els codis propis de la seva edat, ens adonem de la seva absoluta versemblança. Alhora l’autor aconsegueix defugir els estereotips que haguessin estat el recurs fàcil, però indubtablement un llast feixuc per a la narració.
Així, el llenguatge utilitzat és precís i ajustat a cada un dels personatges, i, tot i que està escrita en tercera persona, l’esguard és sobretot el dels nois i noies protagonistes. I és així tant pel que fa a la quarantena de capítols que relaten els fets com per als interludis més reflexius que, sota el títol genèric d’Estiu, s’hi intercalen, fent-nos retrocedir en el temps i aportant-nos elements que al principi poden semblar estranys, però que finalment prenen tot el sentit i clouen perfectament el teixit narratiu. No puc ser més explícit, com tampoc puc donar cap explicació, a part de la seva existència, sobre l’espècie d’epíleg que tanca la novel·la.
Amb tot el que us he aportat fins ara, esper haver deixat prou clar que On és la Júlia? és una novel·la de lectura tan apassionant com entretinguda, que té una estructura molt ben travada i una trama complexa que, sortosament, en cap moment cau en la superficialitat o en el clixé. Ans al contrari, la profunditat en què són dibuixades les emocions dels personatges, cadascun fruit de circumstàncies personals, socials i familiars molt diverses, és força d’agrair.
He d’acabar ja la ressenya i vull fer-ho amb una cita textual que, en el meu humil parer, diu molt de la novel·la.
“El destí és capritxós i capaç d’aconseguir el que es proposa malgrat tenir-ho tot en contra”
