L’oficial Giovanni Drogo mira com cada dia des de rere els murs de la fortalesa l’extensa terra que és coneguda per cartògrafs i geògrafs com el desert dels tàrtars. Després d’anys al castell, al qual ha retut la seva joventut, creu albirar petits senyals de llum i de pols que anuncien a la fi l’atac esperat que ha d’arribar d’aquella part oblidada del món. Per tal de tenir-ne una certesa irrefutable, l’oficial Giovanni Drogo es dirigeix als estables, ensella el cavall i ordena que els soldats de guàrdia obrin les portes de la fortalesa que roman en un cert estupor relacionat amb l’aguait i amb el temps. Percep els petits canvis a la pell de la cara i el cavall també es mostra inquiet i el genet nota la seva por ansiosa a través de les cuixes i les regnes tenses fetes amb cuiro ben greixat, lluent i antic. Un cartell vistós aferrat a una roca situada a pocs metres del fossà anuncia l’arribada d’un circ a les mateixes terres de ningú del raval de la fortalesa i que duu el nom de Coliseu. Pot llegir amb dificultats des de dalt el cavall els nombres circenses més destacats: equilibristes voladors i, l’estrella de l’espectacle, l’home bala que serà llançat -cap a la fortalesa?- a més de cent quilòmetres hora. L’oficial Giovanni Drogo continua endinsant-se en el desert i allunyant-se de la fortalesa. Quan el cavall fa un renill provocat per un cop de vent que ha dibuixat un remolí d’arena, descobreix el segon senyal. Són banderoles de colors lisèrgics -verds i carabasses- que tracen un circuit imaginari que els atletes de distàncies llargues recorreran i trepitjaran a través del desert dels tàrtars tot fent un circumval·lació perfecta a la fortalesa. Units els dos senyals no són suficients per arribar a cap conclusió. El tercer senyal el veu des de la distància en forma de pols. Vehicles pesants -furgonetes Mercedes de color negre amb la seva estrella de plata brillant-, camions grues estirant generadors elèctrics, camions de gran tonatge i un quart vehicle tentinejant de color vermell d’una coneguda marca de cervesa. Enregistren un anunci i, abans de partir, ha comprovat els permisos que els autoritzen a filmar en aquella perillosa zona fronterera. El quart episodi que percep aquell dia 1 de maig abans del definitiu atac és més amenaçador. Fusters i obrers de la construcció de pell enfosquida pel sol alcen dalt una duna un establiment de begudes que en llengua tàrtara anomenen, la força fricativa en la primera síl·laba, xiringuito. El cinquè episodi és natural i empeny l’oficial a la relaxació. A pesar de la calor sufocant diürna i de la fredor gelant nocturna han començat a obrir-se tota casta de flors que semblen botons de colors -grocs, vermells, blaus…- damunt les escates d’un llangardaix o d’una iguana. De la majoria no en sap el nom però a la fortalesa hi ha un veterà rusquer que fa feina a la cuina que les ha dibuixades en un quadern i també a mà hi ha posat el nom vulgar i el nom científic de les plantes. Pensa parlar-hi després de sopar però abans davalla del cavall, s’ajup, cull un xuclamel amb la flor encara color fúcsia i en xucla la base tot esperant l’arribada, aquesta vegada sí, definitiva dels tàrtars. Lliçó moral: ha començat la temporada turística.
XUCLAMEL. Herbes bulboses de les quals neixen les fulles i tiges fèrtils. Les fulles tenen forma d’espasa. Les flors són grosses, de color purpurí, i surten els mesos d’abril i de maig. També és anomenada espaseta i, en castellà, cresta de gallo.
