Fa un parell d’anys, més o menys, que vaig sentir parlar d’aquesta novel·la, El gos de Camus, al mateix autor. Tot aquest temps l’he esperada amb ànsia. Us he de confessar que, a més del plaer que per a mi sempre suposa llegir les obres de Joan Pons, tenia una gran curiositat per veure com conjugava el seu univers literari, tan ric i personal, amb la figura ja mítica d’Albert Camus.
Abans d’entrar en més detalls, puc afirmar que la novel·la m’ha sorprès tant com m’ha enlluernat. Per l’estructura, per l’enfocament, pel llenguatge i, sense cap mena de dubte, per l’original i trencador plantejament amb què ens apropa a l’escriptor i filòsof franco-algerià d’ascendència menorquina.
Ho entendreu millor en conèixer, ni que sigui sintèticament, l’argument.
El 8 de febrer de 1939 el port de Maó és una ratera. Els avions de la Itàlia feixista bombardegen l’illa. Centenars de republicans intenten embarcar en el Devonshire, un vaixell britànic, per fugir de la venjança dels franquistes. Albert Sintes, un al·lot santlluïser, aconsegueix marxar a bord del Carmen Picó i després d’una dura estada a Alger acabarà recalant a Lourmarin, el mateix any de l’accident de trànsit mortal de Camus, on treballa de fosser. Allà vora la tomba de l’escriptor trobarà un gos negre… és l’inici d’un llarg viatge.
Haureu observat que no estem parlant d’una biografia novel·lada. És més que això. En paraules de la filòloga Josefina Salord a la presentació de l’obra “és una novel·la des de Camus” o, com ens diu al pròleg Michel Bourret, poeta i catedràtic de la Universitat Paul Valéry de Montpellier, un llibre que “voreja la història entre els anys trenta i seixanta del segle passat i entre tres geografies: Menorca, Algèria i el sud de França”.
Camus és omnipresent, però el coneixem a partir de la història d’Albert Sintes i de les veus que se’ns adrecen. Moltes veus, veus de tota mena: persones i animals, objectes i indrets, ens expliquen, amb breus i precises intervencions, més i més detalls. Tessel·les d’un immens mosaic que ens pertoca, de mica en mica, confegir.
Sincerament, és prodigiós com, tot seguint la vida d’Albert Sintes vivim la de Camus. I això sense obviar que la novel·la ens parla de guerra –“… pots tenir raó i ser derrotat”- d’explotació, de misèria, però també ens presenta una història d’amor, ens fa avinent el poder de la literatura… és en definitiva, una obra gegantesca, immensa.
Així, no està de més assenyalar que està estructurada en quatre parts. La primera i més extensa gira bàsicament entorn d’Albert Sintes; la segona, molt més breu, se centra exclusivament en Camus; a la tercera es creuen els camins i a la darrera tot encaixa, es lliguen els caps de fil, cada peça troba el seu lloc.
Potser ara hauria de returar-me en la gran riquesa del llenguatge, en les imatges insòlites, en la poesia que s’hi desprèn, però vull cloure la ressenya d’una altra manera.
Abans us he esmentat la multiplicitat de veus. Estic convençut que cadascun dels lectors s’identificarà més amb unes que amb altres. En el meu cas, m’ha impactat la de Coco, el propietari d’un bar de la casba d’Alger. Em permetreu, llavors, que acabi amb les seves paraules que, en la meva modesta opinió, de qualque manera recullen el pensament de Camus.
“… i he comprès que aquí dalt era el meu veritable lloc. Entre els perseguits, els desarrelats, els desgraciats, els humiliats, els desafortunats; entre els monstres de totes les edats.”
