“Tot s’esfondra, es demoleix, es desmantella i al damunt es construeix una botiga de manicura amb un rètol amb anglès.”
He volgut començar la ressenya amb aquesta cita textual perquè, de qualque manera, reflecteix on i per què comença tot. La recerca del passat familiar, redescobrir la figura del pare, bussejar en els silencis i les ferides, és un dels eixos fonamentals de la novel·la. Al cap i a la fi, en llegir-la, com esper que fareu, us adonareu que el desarrelament, la segregació classista, la buidor íntima nascuda de l’explotació, no passen debades, tenen conseqüències.
Jo era un noi, de Fer Rivas.
Si més no, aquest passar comptes amb els records no és l’única temàtica, perquè conseqüentment la tasca d’introspecció comporta desfer-se de les màscares, l’acceptació de la pròpia identitat i finalment l’autoafirmació. Fixem-nos sinó en l’argument.
Un jove de setze anys s’acomiada del seu pare moribund, és la darrera oportunitat de confessar-li tot el que sempre li ha ocultat. Els records l’envaeixen (el seu avi immigrant, la fàbrica de la SEAT a la Zona Franca, els pisos amb aluminosi) i a partir d’aquesta arqueologia emocional entén, accepta i reivindica la seva opció sexual. “Però des de la ràbia no, que si no passarà com el foc, que ho devora tot.”
M’ha sobtat força l’ús que en fa Rivas de les veus narratives. S’alternen la primera, segona i tercera persona tot depenent del relat, perquè de fet se n’encavalquen tres de relats en principi diferents, però que en realitat són el mateix o almenys acaben confluint.
La relació amb el pare que de qualque manera ens recorda obres clàssiques sobre el tema, la descoberta personal del desig i dels homes com a objecte d’aquest desig i, finalment, una narració insospitada que podríem definir com a zoològica i que ve a ser, alhora, lligam i contrapunt de la resta.
Som ben conscient que així com us ho he explicat pot fer la sensació d’una excessiva complexitat. Llavors, cal deixar clar que no és així. La narració flueix amb una naturalitat absoluta, passem d’un a altre fil argumental sense sotracs. No ens resulta ni incòmode ni estrany. El teixit està perfectament confegit. Si us he donat una altra impressió, culpeu a les meves mancances.
Per altra part, la novel·la m’ha fet venir al cap una sentència tòpica: tots som fills del nostre temps. Ho és el pare que esdevé un prototip de la masculinitat malaltissa, ho és el fill que malda d’alliberar-se de les àncores que no el deixen ser qui és.
I en aquest trànsit esguardem les nafres, les presons, les traves que ens forcen a construir una personalitat mutilada. Potser hi ha víctimes i botxins, però en tot cas, d’una manera o l’altra, tots som bonsais amb un filferro que ens impedeix créixer lliurement: vergonya, por, inseguretat, culpa…
I així dolorosament ens adonam que tot està lligat “com si d’alguna manera els puntals que al llarg de la teva vida havies anat alçant, fossin, al mateix temps els barrots que impossibilitaven la meva fugida, o més ben dit, que m’impedien construir la persona que desitjava ser.”
Jo era un noi, una novel·la que gosa posar-nos davant els ulls la violència soterrada de tantes relacions familiars bastides sobre els esquemes socials d’allò que és considerat correcte, una novel·la que ens parla del silenci i la negació, però també de trencar nusos i esqueixar lligams. Una gran novel·la que, sense cap mena de dubte, cal llegir.
