El procés de industrialització de les ciutats europees dugueren com a conseqüència l’arribada d’una nombrosa mà d’obra a les àrees metropolitanes que aspiraven a fer-se amb un salari digne i suficient per alimentar la nombrosa prole de les seves famílies; la majoria eren famílies famèliques, que havien abandonat els camps cansats d’esperar un tros de terra on conrear, o haver de dependre d’uns agents atmosfèrics, la majoria de les vegades adversos, que ofegaven les ànsies d’aconseguir un futur millor.
Aquest èxode rural fou una constant a tots els països industrialitzats europeus de mitjan segle XIX, de manera que la majoria dels nuclis urbans van experimentar un increment demogràfic a un ritme molt superior a les disposicions municipals, que intentaven trobar una solució al problema d’hàbitat, salubritat e higiene pública, abastiment d’aliments etc com a problemes més imminents, als quals s’hi sumaren l’ocupació d’una nombrosa mà d’obra desenfeinada, el increment de serveis públics bàsics en transport i comunicació, i el manteniment de l’orde ciutadà entre altres.
Els nuclis de població que experimentaren una major afluència de nova població foren les que gaudien d’una indústria manufacturera en expansió, o aquelles altres, situades en les conques mineres on s’extreia els minerals (ferro i carbó), que propiciaven la instal·lació de indústries sidero – metal·lúrgiques i de construcció naval.
A les zones del NE i E de la península Ibèrica (Catalunya i País Valencià) es desenvoluparen dues indústries artesanals, com la tèxtil i del calçat, que juntament amb altres iniciatives impulsaren les seves economies, convertint-se en les zones més productives de l’Estat Espanyol. A les conques mineres del nord (País Basc, Astúries i Galícia), amb l’explotació de les mines de carbó i ferro, i una ascendent indústria dedicada a la construcció naval, van atreure gents de totes les altres àrees peninsulars, sobretot procedents del sud (Andalusia i Extremadura).
Madrid, com a capital de l’Estat Espanyol, no va ser una excepció. El desenvolupament industrial al voltant de la seva àrea metropolitana va ser un atractiu poderós per a molts habitants de les regions castellanes i manxegues.
Però a més del procés industrial de les ciutats, hi va haver altres factors que propiciaren l’augment progressiu i continuat de la població. Des de principi del segle XIX els avanços mèdics i les noves idees de salubritat pública, permeteren una millor defensa contra les epidèmies. La pràctica de la higiene, així com la utilització de les vacunes, alliberà la població europea dels virulents brots de còlera i febre groga, que periòdicament minvaven considerablement el nombre dels seus habitants.
Aquest descens de la mortalitat, principalment infantil, va suposar un esclafit demogràfic a Europa, que en pocs anys duplicà la seva població passant de 180 milions a 370 milions. De tal manera que les antigues ciutats i pobles passaren a convertir-se en nuclis urbans molt poblats, sobretot les ciutats portuàries i les urbs industrials.
Les primeres iniciatives dictades per l’allotjament de les famílies obreres.
L’augment progressiu de la població a les ciutats industrials i la dificultat d’aconseguir un allotjament digne per a les famílies que les habitaven obligà a les autoritats estatals a legislar sobre un fenomen que s’havia convertit en una de les major preocupacions.
Resultava molt difícil que la classe treballadora reunís el capital necessari per sufragar la construcció del seu habitatge, d’aquí que va sorgir la idea de fabricar unes cases de baix cost, per posar-les a disposició de les classes mitjanament baixes de la societat, ja a títol de propietat com de lloguer, a uns preus assequibles per tots aquells.
Els primers intents de legislar sobre aquest afer es produïren a Anglaterra i França. Les primeres lleis redactades entre 1851 i 1867 a Anglaterra duen per títol The Labouring Classes Lodging House Acts, de les quals van sorgir programes destinats a la construcció de cases de baix cost a Escòcia i a Irlanda del Nord. Però les majors iniciatives sorgiren a França, quan el 1850 ja s’havia llançat una primera llei contra els habitatges mal sans.
A França, dintre de totes les iniciatives paternalistes i filantròpiques que es crearen entre els anys 1890 i 1910; l’actuació més destacada fou la del industrial i diputat Jules Siegfried (Mulhuose1837 – Havre1922), el qual, el 30 de novembre de 1894 va fer votar una llei, que des de llavores duria el seu nom, amb la qual encoratjava la creació d’organismes per a la construcció d’habitatges barats, incentivats amb rebaixes fiscals, i permetent la utilització de fons de depòsits estatals per finançar els programes de construcció.
Un nou impuls va ser la celebració del I Congrés International des Habitations à Bon Marché, celebrat a Paris el juny de 1899, que permeté la creació de la Société Française des Habitations à Bon Marché.
