Balearia, Ciutadella - Barcelona Advertisement

En carn i ossos Per Eduard Riudavets Florit

“Les coses més bèsties d’aquest llibre, no me les he inventades”

Són paraules de Núria Cadenes en una entrevista, tot referint-se a En carn i ossos, la seva darrera obra, que aquesta setmana us vull recomanar amb tot l’entusiasme possible. Un extraordinari recull de relats absolutament colpidors.

El llibre porta el subtítol de ‘Fets reals o gairebé’. Així, dotze dels contes són basats en fets històrics, només un – Els daus – és fruit de la imaginació.

Ordenats cronològicament ens aboquen a conèixer a Margarida de Prades, Bernat Rigaldia, Artemisia Gentileschi, Josep Sabaté, Mercè Rodoreda, Iwao Hakamada…

Si més no, un fil en comú recorre les vides d’aquests personatges en principi tan dispars. Aleshores, la pregunta és obligada. Què hi pot haver de coincident entre una reina vídua, un metge d’origen francès, una pintora del seicento, la filla d’una captaire, un pagès que esdevé cronista, una pubilla solitària i tota la resta de protagonistes?

Per a mi, la resposta és força senzilla: la memòria. Cada conte rescata de l’oblit, fixa en el nostre record, episodis i personatges que cal preservar de l’abandó. Tal com fem, o hauríem de fer, amb indrets, edificis, paratges i monuments que són part de la nostra història. Ens expliquen què vàrem ser i, sobretot el més important, què som ara.

Cadenes aquest cop exerceix de brillant orfebre literària. Cada relat és un joiell perfectament cisellat. Cada paraula troba el seu lloc, no n’hi ha res que sigui debades. És la grandesa i servitud d’aquest gènere: amb poques paraules s’han de transmetre la idea i el sentiment. Ho assoleix amb escreix, tretze petits dards que encerten i fereixen.

I a sobre, cadascun d’ells ambientat en una època ben concreta. Des del segle XV al XXI, des del regnat del segon Trastàmara fins als nostres dies, tot passant per les guerres carlines o pel bombardeig feixista de Xàtiva. I cada història amb un entorn, un ritme i un llenguatge que s’adiuen perfectament al període en què transcorren. Hi ha una enorme tasca al darrere, de documentació, de depuració del llenguatge fins a l’expressió precisa, d’encabir intenses emocions en pocs paràgrafs.

Tots el que coneixem la trajectòria literària de Núria Cadenes som ben coneixedors de com és d’incisiva la seva prosa, de com focalitza l’esguard sobre els que són a sota de la piràmide, de com és capaç de fer-nos sentir com a pròpies vides alienes, de com excel·leix en fer reviure el passat.

Tot això, destil·lant-ho, eixermant el que és superflu, ho trobem a En carn i ossos. No és estrany, aleshores, que cada relat sigui llegit com a història viscuda, gairebé pròpia. A tall d’exemple, el titulat El gat de la mare és intensament dolorós, com és una sagnant ferida oberta el que tanca el llibre, 20 hores i 11 minuts.

Tanmateix, tornem ara a la cita inicial. Efectivament, al llibre topem amb coses bèsties, però és que a la vida -la d’abans i la d’ara- n’hi passen moltes d’aquestes. Ja us adonareu, en llegir el llibre, de com les tenim a fregar. Com encara les patim.

Núria Cadenes, un cop més, posa el dit a la nafra. Quelcom més a agrair-li. Permeteu-me, però, per anar acabant, una cita textual. Més un anhel que una esperança.

“… tant de bo s’acabessin les bandositats i els abusos, i que és que així costa tant de viure…”

No sé si aquesta ressenya ha resultat tan lluïda com el llibre es mereix. En tot cas, us haureu adonat que és tan sincera com fervorosa. No us podeu perdre En carn i ossos.

Carpeta Ciutadana CIME
Plataforma per la Llengua

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.